Cinc dies de març

“Falten calés”

El sistema fa fallida, diuen les diverses fonts. Fins i tot estant d’acord amb el que pugui proposar el departament, les presses i la inconcreció tenen tothom en alerta. En aquest context de cansament, retallades i falta de diàleg, diu: “Cal tenir en compte la LOMLOE [l’ultima llei educativa espanyola], que diu que s’ha de treballar de manera diferent, que ara es treballa per competències, cosa a FAPAES defensem. Ara bé, tampoc es pot fer perquè falta personal per poder atendre tot l’alumnat.” La situació és complicada. “Per resumir: falten calés.” En tot aquest embolic de mancances, els nens i joves s’han de situar al centre. No falta qui es pregunta si no s’està caminant cap a un model de sistema públic empobrit, semblant a un planter de mà d’obra, mentre que a la privada i a la concertada es dediquen a fabricar líders. L’escola com a preparació per al món del treball o com a bressol de ciutadans crítics?

Desfilada de lleis

Llei general d’educació (1970), LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1990), LOCE (2002), Llei de les qualificacions i de l’FP (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), LOMLOE (2020). És el reguitzell de lleis espanyoles, només les espanyoles. Per fer-nos-en una idea: nou color polític al govern espanyol, nova llei d’educació sobre la taula. I cada vegada que passa, els docents han de reiniciar el sistema. Xavier Massó és el secretari general del Sindicat de Professors de Secundària de Catalunya, una de les entitats convocants de les protestes. És catedràtic d’institut de filosofia i autor d’un títol recent: El fin de la educación. La escuela que dejó de ser (Akai, 2021). En fa la seva anàlisi: “De gotes que han fet vessar el got, n’hi ha més d’una, i hi ha també un mar de fons que anem arrossegant des dels anys de les retallades [a partir de la crisi del totxo del 2008] i que s’ha agreujat per diverses qüestions. La primera, pel decret de plantilles 39/2014, que fa anys que està en vigor, però que s’ha aplicat més intensivament en els últims dos o tres anys i que ha generat molt descontentament i ha empitjorat la situació del personal interí.” El decret de plantilles preveu que la direcció dels centres és qui decideix sobre la continuïtat d’alguns docents, funcionant com un cap de personal de l’empresa privada.

Segons Massó, les altres gotes que han fet vessar la paciència són, per començar, els aspectes directament acadèmics, curriculars, allò que aprenen els nostres fills. Recordem: l’aplicació de LOMLOE (l’última llei d’educació espanyola) és la que ha portat a fer canvis a corre-cuita a Catalunya. “Els currículums –de moment de l’ESO, i els esborranys que hem vist de batxillerat– són igualment horrorosos. Ha generat molt descontentament, tant la llei mateixa, la LOMLOE, com l’aplicació intensiva que en pretén fer aquí el Departament d’Educació.” I simultanis als canvis en el currículum, els canvis en el calendari. “Sintonitza amb la idea d’un currículum devaluat: es tracta de reconvertir l’ensenyament públic en centres d’assistència, gairebé de custòdia en el cas dels adolescents i, per tant, que s’allargui tant com es pugui introduint les jornades partides als instituts. Al darrere d’això hi ha la influència de persones vinculades a fundacions i que tenen interessos en empreses de càtering, per exemple. Si als sis-cents instituts de Catalunya que fan jornada continuada se’ls fa fer partida, caldrà servei de menjador, no? És molt fort.”

Si els diversos actors de la comunitat educativa estan queixosos, per què tirar endavant? “S’ha optat per una mercantilització de l’ensenyament. Per exemple: les classes en barracons. Amb els lloguers que s’han pagat ja s’haurien pogut fer de sobres els instituts corresponents! Dic mercantilització, però no em refereixo a l’escola privada, perquè una cosa és poder fer negoci amb l’educació i una altra que tota l’educació sigui un negoci.”

Preparar ciutadans

Rascant, rascant, diu Xavier Massó: “Ells [l’administració] tenen un model segons el qual, bàsicament, hi haurà tres nivells, vistos verticalment: escoles d’elit, a dalt de tot; privada concertada després, i a baix de tot de l’escala, la pública. Han apostat per això, i sense dissimular. I ja ve de la LEC, del decret de plantilles, dels currículums devaluats, de la persecució de qualsevol tipus de nota avaluadora. S’ha consagrat la promoció automàtica, passar d’un curs al següent, l’aprovat generalitzat i ara, finalment, el títol de l’ESO es donarà independentment de les notes obtingudes.” Aleshores? “Així es devalua la funció docent, i l’ensenyament ja no serveix per transmetre el coneixement i preparar la futura ciutadania, per fornir els alumnes amb les actituds i els coneixements que podran servir per prosseguir estudis –o no– i en tot cas per poder guanyar-se la vida en un futur.” D’altra banda, diu, l’escola, l’institut, han de ser una via per obtenir un cert nivell cultural, “el que sigui, segons on arribi cada estudiant, però que li permeti ser una persona autònoma i amb capacitat per formar-se un criteri. Ara s’hi ha renunciat, a això.”

Massó posa exemples d’aquest horitzó educatiu públic: “Pot passar que molts acabin la primària amb dificultats per sumar i restar i carències brutals en comprensió lectora. Molts ho superaran, perquè a casa seva es podran permetre compensar les deficiències. De fet, ja passa, que arriben a secundària i a penes saben llegir i escriure. Potser no saben ni comptar, o necessiten els dits per fer-ho. I es parla de promoció automàtica? A tercer d’ESO fan equacions amb dues incògnites, com volen que les entenguin si no saben ni multiplicar? L’alumne que té aquests problemes amb matemàtiques, llengua, història... acaba petant. La solució és donar-li el títol i una coça i que es busqui la vida? Com? Són futura força de treball de nul·la qualificació professional, condemnada a la precarietat. El que se’ns planteja ara reforça allò que ja ens trobem a classe.” Sí que creu que hi ha la voluntat d’apostar per un determinat model: “Des de fa trenta anys s’han implantat el que a l’administració anomenen «innovacions pedagògiques». De noves, no en tenen res, són de principis del segle XX i ja van fracassar. No soc l’únic que ho pensa: es promou la reorientació del sistema educatiu, en aquest cas públic, cap a funcions merament assistencials, de lleure i entreteniment. Qui no vulgui que no aprengui, perquè ha de ser feliç. Es parteix d’un fals sentit de la igualtat d’oportunitats com a punt d’arribada i no com a punt de partida, que d’això es tracta.” Reforça la posició que defensen: “S’ha comès un altre error, de caire psicologista, que educativament es desastrós: no es transmet coneixement, sinó informació. I és clar, amb les noves tecnologies cadascú per si mateix hi pot accedir. Si no tinc idea de física teòrica, ja puc buscar a internet, ja, que res de res. No es vol veure.” I tanca: “Tenim un lobby pedagògic i d’empreses associades que imparteixen dogmes que s’han d’imposar. I aquí el model educatiu es valora per l’altura moral de les seves intencions, no pels seus resultats. Anem bé, doncs.”

Pandèmia esgotadora

La directora d’aFFaC, Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya, Lidón Gasull, explica que fa temps que posen sobre la taula les qüestions clau que s’estan decidint al departament. “Hem passat dos anys molt estressants per a les famílies i els centres, i ens sorprèn la manera d’actuar d’Educació, que no deixa gairebé respirar ni reflexionar, ni té en compte aquests dos anys que hem viscut. Qualsevol canvi s’ha d’introduir de manera assossegada i, sobretot, parlant. I s’ha d’intentar arribar a consensos prèviament, perquè potser arribem a la conclusió que les coses es poden fer de moltes maneres, i millor.” Com expressen d’altres, a l’aFFaC diuen que no entenen la política educativa. Una ombra plana: “S’han reduït places públiques a Catalunya i a la vegada es tornen a renovar els concerts educatius! Cada vegada s’accentua més la política del departament d’apostar per l’escola privada en lloc de reforçar la pública.” Per als pares hi ha una altra preocupació important: el desplegament del decret d’escola inclusiva. “Fa molt que la llei reconeix que tots els nens i nenes, independentment de les seves característiques, han de poder anar a l’escola ordinària, poder tenir una escola inclusiva. El departament no fa passes per garantir-ho. Tenim un decret que no s’està complint.”

Tot i que constantment es parla de l’avançament del curs, els pares, com els mestres, volen obrir la mirada: “El que menys importa és si s’avança, són pocs dies, i les famílies ho podríem arribar a veure bé. Però de quina manera s’avançarà? Avancem uns dies, però estem introduint la jornada intensiva tot el mes de setembre. Acaben la jornada a les 13 h, i després què passa? La gran idea del departament ha estat la de privatitzar aquest temps, arribar a acords amb entitats privades perquè facin activitats, sense cap tipus de projecte, sense control. Estem substituint l’educació pública per entitats privades. Hi ha moltes altres maneres de fer si es vol millorar l’educació i donar resposta a tots aquests infants i joves que realment no tenen les mateixes oportunitats. En mans de qui deixem els nens?”

Poc agosarats

Fins i tot entre els que troben aspectes positius en les propostes d’Educació hi ha descontentament. Pilar Gargallo és presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC). Incideix en la manera de fer del departament, “molt unilateral”. “Les maneres de comunicar els canvis, saltant-se el paper del Consell Escolar de Catalunya... Sí, el consell és consultiu, i sí, com a govern poden fer-ho com ho han fet, però home...!” Es respecten les regles del joc democràtic?

“Volien ser transversals, volien escoltar molt. És cert que s’han trobat amb molta gent, però també havia de ser un mandat de continuïtat, tot i les innovacions.” Feia un any que reclamaven informació sobre el currículum, per exemple. “Entenc que des de Madrid els ho han fet arribar tard, i que s’han filtrat informacions i esborranys, però s’hi han posat tard i malament. I s’ha posar de malament entre cometes perquè es podria haver treballat molt més amb els agents educatius, dir-los: «En un nou currículum, què creieu que no podem deixar d’incloure?”, per exemple.” El currículum, explica, “permetria fer molt, té moltes bondats socials i, de fet, nosaltres tenim una visió molt social, de compromís, de la docència”. Continua explicant: “Els currículums poden ser transformadors, la qüestió és que el paper ho aguanta tot, és a dir que per escrit poden tenir moltes bondats, però si no es genera una estratègia d’implementació són paper mullat. Un paper mullat molt bonic!”

La innovació per la innovació no val, no se sustenta. Calen diagnòstics, avaluacions, modificacions en conseqüència, a cada territori i segons les seves característiques. És una mena d’oportunitat perduda si no s’hi posen potes. “D’altra banda, podríem haver estat molt agosarats –i més ara que arriben fons de diverses bandes– i fer realitat l’escola inclusiva que tenim sobre el paper des del decret del 2017. Amb aquesta mirada podria ser un currículum molt potent però, en canvi, s’anomena molt poques vegades.” Una altra vegada tornem al mateix: la falta de plans estratègics per a la implementació de les polítiques. “Encara no sabem com es farà.” Gargallo manifesta la inquietud sobre la jornada de la primària al setembre, amb les tardes lliures de classes. Fins a quin punt aquesta reducció de la jornada escolar no farà encara més gran les desigualtats de la pública respecte a la concertada o la privada? “Fa por que les mesures orientades a començar abans per fer un temps d’estiu més viable funcionin només per a qui s’ho pugui pagar, que no tinguin una mirada equitativa i acabin sent segregadores. Nosaltres apostem per l’educació a temps complet, educació 360 graus.” L’administració diu que resoldrà què passarà amb la canalla a partir de les 13 hores, quan s’acabi la jornada, però no diu com. “Tenim tres reptes: oferir temps educatiu de qualitat a tothom i per a tothom, amb una escola inclusiva i no segregadora. I tot està relacionat.”

Deixeu-nos treballar

A finals de febrer, el Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (COPEC), va fer públic un document per compartir algunes reflexions. Joan Gamero, vocal de Pedagogia i Escola, el va coordinar. “Des de l’escola només volem una cosa: que ens deixin tranquils per fer la nostra feina pedagògica i docent.” Al final, els que han d’estar al centre de tot el debat són els nens i els joves, i el desig que siguin gent de bé, equipada amb totes les eines necessàries per arribar fins on vulguin o puguin arribar. “Si trepitgessin les aules, veurien que de vegades la norma va en paral·lel a la realitat dels centres.” Parlem del malestar: “Cada vegada que hi ha un govern nou a Espanya hi ha una llei d’educació nova.” L’última, la LOMLOE, posa l’accent en l’adquisició de competències clau (coneixements, actituds i habilitats transversals a totes les assignatures), més que no pas en els continguts. Es tracta d’adquirir sabers. S’hi pot estar d’acord, diu Gamero, però afegeix: “Com ho fem? En un 50% ho decideix cada comunitat i després hi ha també l’autonomia dels centres. Oblidem el llibre de text, oblidem les matèries i passem a treballar per projectes educatius, cosa que tampoc s’ha explicat prou bé.” Hi ha la llei i hi ha el dia a dia. Com es fa, per exemple, quan la major part de la plantilla són interins i falta estabilitat? “Molt bé, fora lliçons, apunts, exàmens, notes... i que cada nen doni el màxim de si mateix..., però necessitem mitjans. Tenim capacitat i creativitat, però no mitjans.”

Al COPEC hi ha desconcert. “L’avançament de l’inici de curs és ridícul. Guanyes uns dies i tot el setembre a escola de 9 a 13 h, menjador i després tallers d’activitats gratuïtes substituint els docents per monitors? Si es coordina amb el projecte educatiu del centre, perfecte, però si no és així, malament. Tot plegat serà una despesa molt gran. Val la pena per avançar el curs quatre dies? Els diners no poden ser per millorar els serveis o per als professionals?” Com a COPEC no valora les jornades de vaga; com a docent, diu: “Tot plegat és com un tornado per als educadors, i no sabem per on tirar.”