“Vivim en una anarquia metodològica”

Gregorio Luri, pedagog i docent, ha fet classes a primària, batxillerat i a la universitat. També és assagista. Una de les seves últimes publicacions és La escuela no es un parque de atracciones. Una defensa del conocimiento poderoso (Ariel, 2020). Durant la conversa, el primer que vol aclarir és que parla des de la independència de qualsevol grup. I sense afiliacions fa aquesta radiografia de l’ensenyament públic a Catalunya: “Vivim en una anarquia metodològica. És un moment molt hipòcrita, en el qual el govern de Madrid fa lleis creient que governa però després les han d’omplir de contingut els territoris. Les autonomies les completen creient que governen, però després les han d’aplicar els centres, que les lleis diuen que han de tenir autonomia. Resumint: cadascú ho fa a la seva manera i mentre no creï problemes d’inspecció, campi qui pugui.” Aquesta anarquia de què parla, i que el sistema legislatiu estaria facilitant, no ho explica tot. “L’anarquia està acompanyada d’una càrrega de tensió creixent per als docents. Si l’administració no és capaç de veure-ho, és impossible entendre res.” Sobre aquestes jornades de protesta i les que poden venir, reflexiona: “Podríem analitzar si les causes tenen fonament, però no és discutible que si es vol modificar el codi de circulació, per exemple, no es pot fer sense comptar amb el compromís previ dels conductors de respectar-lo. Seguint amb el símil, ara mateix veig que els conductors estan farts de codis de circulació i que els canviïn els senyals de trànsit a mitja ruta.”

Luri assegura que no veu cap mà negra al darrere de les actuacions d’Educació. Tampoc, diu, és un cas de poca professionalitat. “No poso en dubte la bona intenció dels legisladors, no soc dels que diuen que volen una societat de brètols. Estic convençut que les lleis es fan amb les millors intencions, però no coneixen la realitat dels centres, ni de primària ni de secundària. Estic jubilat, però recorro molts centres al cap de l’any i parlo amb molts mestres i professors. I veus una mateixa tònica que no havia vist mai. Parlo del que veig, per tant. Sempre hi ha hagut un cert malestar, i hi ha hagut vagues. Tant en el cas de l’ensenyament com en el de la sanitat, potser no es disposarà mai de tot allò que es necessita, però la situació d’ara, amb aquest combinat de factors, no l’havia vist mai.”

La pandèmia ha suposat un test d’estrès per al sistema educatiu però s’ha estat a l’altura, diu Luri. “Tothom era conscient que es tractava d’una situació d’emergència i que calia fer tant com es pogués.” Hi ha un altre assumpte relacionat amb el treball docent. “S’ha incrementat la complexitat de la feina. Podem dir: «Som molt partidaris de la integració dels nens amb problemàtiques diverses.» Sí, tothom hi està d’acord, però les bones intencions qui les gestiona? La tensió hi és, de debò, i no s’entén que el senyor conseller d’Educació no faci l’exercici de mirar la realitat. Un mestre està a primera línia; no es tracta només de dir-li què ha de fer, sinó que l’has de convèncer que cal fer-ho.”

Educació a l’ombra

El mestre i pedagog assenyala una disfunció que pot passar desapercebuda fàcilment. És, diu, l“autèntica revolució” i implica els pares directament. “L’opinió pública viu avui l’escola amb desconcert, i la prova és que les famílies, cada vegada més, dediquen més recursos econòmics a completar les mancances.” Segons dades d’un estudi d’Esade publicat el mes de gener passat, fins a un 67% dels estudiants de l’Estat espanyol tenen classes particulars, “educació a l’ombra”, que se’n diu. Són classes que se centren, sobretot, a recuperar i reforçar més que no pas a perfeccionar i ampliar. Les llars amb més recursos econòmics hi destinen fins a cinc vegades més que les llars que en tenen menys. Tot i així, les famílies amb ingressos mitjans i baixos estan dedicant cada vegada més proporció del seu pressupost a aquests quefers. L’estudi és clar: “Un creixement excessiu de l’educació a l’ombra es podria traduir en incentius per reduir el finançament públic en l’educació formal, la qual cosa, a la vegada, consolidaria les desigualtats creixents.” L’estudi considera que cal evitar que aquesta formació particular sigui una norma social: “Això requereix polítiques educatives de molt impacte, sobretot en matèria d’avaluació, exàmens externs, certificació de l’aprenentatge, orientació personal i professional i multiplicació d’itineraris educatius que transformin l’escolarització en una carrera que tots puguin guanyar.”

En aquest context, amb uns pares que aboquen més i més recursos extres perquè els fills se’n surtin, Luri apunta cap on també apunten d’altres: què és l’aprenentatge útil? “Vivim en un capitalisme cognitiu, en què el coneixement és la nova font de riquesa. S’està creant una elit cognitiva, que surt d’algunes escoles privades.” No hi ha mala voluntat política, diu, a l’hora de decidir els continguts. “Sí que hi ha la percepció falsa que tots els continguts estan a internet i que del que es tracta és de saber-los utilitzar. No hi ha continguts, hi ha dades heterogènies, sobretot, i si no tens eines per distingir entre allò que és significatiu i allò que és accidental, entre veritat i falsedat, no serveix per a res. Resulta que per transformar les dades en coneixement has de tenir coneixement. És possible tenir fam de coneixement sense tenir coneixement? No.”

La llengua, la clau

Cal trobar els punts de fractura al sistema, on es creen les diferents trajectòries dels alumnes. “Ho he estudiat molt, perquè no ens podem quedar en la queixa. La fractura entre els alumnes culturalment pobres i els culturalment rics és a tercer i quart de primària, quan passen d’aprendre a llegir a aprendre llegint. Els alumnes amb un llenguatge sofisticat a casa no tenen problemes per aprendre llegint, llegeixen fàcilment i incrementen el vocabulari. Els que tenen un llenguatge molt pobre a casa es troben amb textos molt difícils d’entendre, i com més difícils són més es distancien del text, de l’activitat acadèmica. Cal que ens prenguem molt seriosament una qüestió que és decisiva: el nostre fracàs escolar és un fracàs lingüístic. I és que els límits del nostre món, per a tots, són els límits del nostre llenguatge.”