“El conflicte no s’ha acabat, cal seguir pressionant”

El seguiment de les jornades de vaga ha estat positiu. Són unes vagues històriques; feia més de trenta anys que no es veia res semblant. Hi ha hagut una força unitària que ha fet que els companys se sentissin implicats, per fer vaga i per sortir al carrer. Però el més positiu, a banda del seguiment de la vaga i les mobilitzacions al carrer, que han estat massives, és que el col·lectiu s’ha empoderat i s’ha organitzat més enllà de les propostes dels sindicats. S’han organitzat assembleàriament i han fet accions paral·leles a les de les organitzacions.

És molt positiu, perquè és una resposta molt clara a la política educativa del departament. Una resposta contrària a una manera de fer propostes, la d’Educació, impositiva i autoritària, oposada a la negociació i al diàleg i a la voluntat d’escoltar la comunitat educativa. I quan diem comunitat educativa estem implicant les famílies i els estudiants, que també s’han mobilitzat. Malgrat tot això que explico, Educació ha seguit sense escoltar, cosa que denota el menyspreu d’un conseller envers tots els col·lectius. No és la persona apta per ocupar aquest càrrec. Si no vol dimitir, que el cessin. És responsabilitat del govern de la Generalitat fer desescalar el conflicte i posar-hi solució, ja que des del departament no hi ha aquesta voluntat.

És irrenunciable començar a revertir les retallades des del curs que ve, començant per la reducció de l’hora lectiva. També que la reducció de ràtios, real, afecti més grups que no només els de P-3, perquè si no aquesta reducció es completarà a quinze anys vista. Nosaltres volem que es completi en molts menys anys; si pot ser la meitat, millor. En tot cas, estaríem disposats a negociar-ho sempre que es reduís aquest pla previst a quinze anys, que és massa temps.

Una altra prioritat és l’estabilitat del professorat interí, també pensant en el curs que ve, perquè cal tenir en compte que ara venen uns processos de concurs de mèrits i d’oposició que poden deixar gent al carrer (molt important!). I en el conjunt de reivindicacions, evidentment és irrenunciable que no s’apliqui el canvi de calendari i, esperem que el Departament d’Educació respecti el dictamen del Consell Escolar de Catalunya. No podem oblidar, tampoc, els currículums que ens han presentat, que són inacceptables i que s’han de modificar. L’aplicació s’hauria de demorar per poder seure i debatre sobre tots els punts que recullen aquests currículums, per tirar enrere moltes de les propostes que s’apunten i poder-les reorientar cap a on toca. Es tracta que les propostes es dirigeixin a assegurar que l’alumnat aprèn, que té accés al coneixement i que pot adquirir-lo. No es tracta tant de potenciar les competències bàsiques com d’assegurar que també hi hagi un aprenentatge dels sabers.

La immersió! S’ha de defensar, i protegir el personal dels centres.

No hem posat data a cap mobilització futura, però continuarem, ho tenim molt clar. Hi haurà més accions, i no descartem més jornades de vaga. L’objectiu és aconseguir revertir les retallades i tirar endavant totes les propostes de millora del sistema educatiu i de les nostres condicions laborals. Al final, estem reclamant que se’ns retorni allò que ja teníem. És que no estem demanant millores, reclamem allò que ja teníem! I que se’ns torni ara i no es deixi per a futures legislatures, que això és el que proposa el Departament d’Educació. Proposar això és com dir que no faran res. Evidentment, hem de parlar de com encarem les noves mobilitzacions, perquè per a nosaltres el conflicte no s’ha acabat, està vigent i, per tant, cal seguir pressionant. I si Gonzàlez-Cambray no s’aparta, se l’ha de cessar, com he dit abans. És cosa del govern posar en marxa les mesures, en la línia de les nostres demandes, que resolguin aquest conflicte obert amb la comunitat educativa i el col·lectiu docent en especial.

Des del moment que es va llançar la decisió del canvi de calendari a la premsa directament, quina voluntat de diàleg hi ha hagut? Primer hauria hagut de passat pels representants dels treballadors, que complim una funció com a fruit, també, d’un procés democràtic. Acumulem anys en què la capacitat negociadora ha disminuït molt. El departament apareix amb una proposta feta i és inamovible i, de tant en tant, ens donen la raó en alguna cosa, com si fossin les escorrialles. Per exemple, diuen en una roda de premsa que reduiran les ràtios i al final de tot concreten que només ho faran a P-3. Home! Ja ho sabíem, que tenien aquest pla. Quant de temps ha de passar fins que les reduccions arribin a quart d’ESO? Si de debò volen reduir ràtios, que almenys ho facin en el primer curs de cada cicle. Penseu que la ràtio a batxillerat està en quaranta –o més– alumnes per classe!

Ara imagineu aquestes aules havent d’aplicar tots els canvis curriculars i metodològics que volen posar en marxa. Quan parlen de treballar per projectes, com es pot fer amb quaranta alumnes? Impossible. Sí que són més grans, és cert, però necessiten que hi estiguis a sobre, perquè aquesta manera de treballar és molt individualitzada. Al final, pretenen aplicar tots els canvis sense dotar-nos d’eines per facilitar-los.

Cada vegada ha estat menor, des del 2010, quan es van aplicar les retallades. Potser trobareu companys que diran que va començar abans. Com a treballadora he vist com se’ns anava precaritzant i, als sindicats, se’ls escoltava poc, difonent així la imatge que les organitzacions no servim per a res. I hem anat empassant...