“Els clients tenien moltes ganes de fer-se canvis als cabells”

Con­tra tot pronòstic, Susana Cuquet va fer el pas, aquesta tar­dor, i va can­viar de local el seu cen­tre de per­ru­que­ria i estètica, situat a Bada­lona. Ha tri­pli­cat l’espai. Quan sem­bla que tot està con­dem­nat al fracàs, ella fa un pas enda­vant i creix. “Em vaig tro­bar que, a causa de les res­tric­ci­ons deri­va­des de la pandèmia, l’espai del meu local no em per­me­tia aga­far més cli­en­tela. Va ser deci­siu, pen­sar que si no feia alguna cosa em que­da­ria estan­cada. Així que vaig pen­sar: «Abans de que­dar-me com estic i no estar bé, m’arrisco!».” I així ho va fer. Es va tras­lla­dar, es va reno­var. Es va tirar de cap a la pis­cina: segui­ria empre­nent mal­grat la pandèmia. “Durant els moments més durs –explica– estava con­vençuda que aguan­ta­ria, perquè tenia diners estal­vi­ats, els que ara he inver­tit en el negoci. Perquè si t’agafa sense diners, allar­gues un parell de mesos més, per liqui­dar les existències, i tan­ques.” Aquest mal­son de la covid la va sor­pren­dre, com a tots. “Escol­ta­ves les notícies, i ho vivies com una situ­ació que afec­tava altres per­so­nes... I de cop i volta ho vam tenir aquí i vam haver de dir: «És cert!»”

De seguida que es va poder, va fer domi­ci­lis; al prin­cipi, a per­so­nes que tenien difi­cul­tats per fer-se càrrec de la pròpia cura. “La nit abans de començar a fer domi­ci­lis no vaig poder dor­mir, per la res­pon­sa­bi­li­tat d’haver de por­tar els meus estris a casa d’un altre, que tot estigués desin­fec­tat… Inten­tes fer-ho tan bé com pots, però no treu que esti­guis ner­vi­osa. A poc a poc, et vas fent a la situ­ació.”

Molts can­vis, per la higi­ene, la limi­tació d’afo­ra­ment… “Al prin­cipi, només es podia aten­dre una per­sona, i fins que no sor­tia no en podia entrar una altra...” Es feia difícil fins i tot cal­cu­lar els temps. “La nit abans de tor­nar a obrir la per­ru­que­ria tam­poc vaig dor­mir, pen­sant com ho faria, com esta­rien els cli­ents… Em vaig tro­bar per­so­nes molt i molt apren­si­ves i d’altres més pas­so­tes. Calia fer-ho tot bé, i evi­tar que hi hagués dis­cus­si­ons.” Com a sec­tor, no van rebre cap direc­triu, van anar fent amb la infor­mació que els com­panys de pro­fessió s’envi­a­ven entre ells. En el seu cas, la falta d’infor­mació i les difi­cul­tats no li van fer per­dre l’ànim. “Em costa molt angoi­xar-me. Em prenc les situ­a­ci­ons amb filo­so­fia!”

Aquesta per­ru­que­ria ha estat sem­pre un punt de tro­bada al barri, una mena de cen­tre social. No era estrany tro­bar-hi veïns fent-la petar. Ha estat dur, però es com­pleix amb les noves nor­mes. Es van reti­rar les revis­tes, es va dei­xar d’ofe­rir cafè... “Hi ha hagut moments tris­tos. Com a molt, érem tres per­so­nes i, a més, par­lant del mateix tema, sobre el qual cadascú té la seva opinió.” Enmig de totes les rare­ses que estem vivint, s’ha de bus­car una certa nor­ma­li­tat. El pro­blema és, diu, rela­xar les mesu­res de pre­venció. En això és molt estricta. “Quan s’ha pogut rebre els cli­ents amb nor­ma­li­tat he seguit con­tro­lant l’afo­ra­ment. Pre­fe­ria que la gent sabés que no hi hau­ria més de dues per­so­nes, perquè hi havia por, i així tots podíem estar tran­quils.”

“Des del pri­mer moment que vaig obrir, he tin­gut feina, no em puc quei­xar. Els cli­ents tenien mol­tes ganes de fer-se can­vis als cabells, després de tant temps a casa, en pijama, sense arre­glar-se... Moltíssims s’han fet un canvi d’imatge. També n’hi ha hagut que va inten­tar tallar-se els cabells i ha estat un repte acon­se­guir un bon tall d’alguns des­as­tres!”