Eleccions sota l’ombra d’una extrema dreta empoderada

França viurà un procés electoral durant el 2022. Celebrarà les presidencials a l’abril i les eleccions a l’Assemblea Nacional, al juny, tant l’una com l’altra a dues voltes. Les municipals del 2020 i les regionals del 2021 van registrar nivells rècord d’abstenció. En plena epidèmia de contagis per la variant òmicron, ja hi ha dubtes sobre si hi podrà haver mítings electorals per a les presidencials, alhora que el clima polític està cada vegada més encès.

En aquest escenari tan convuls, el trencaclosques polític està servit i l’atomització de partits és un fet. En uns moments en què l’auge de l’extrema dreta és una realitat en molts punts del planeta, França no n’és l’excepció. De fet, Marine Le Pen (i abans el seu pare, Jean Marie Le Pen) han estat els abanderats del discurs contra la immigració que després han seguit altres formacions polítiques en diversos països. Els extrems donen vots, i a la dreta de Marine Le Pen –que ha anat suavitzant el to des d’aquells dies que advocava per tornar al franc francès– s’ha situat un nou contrincant, Éric Zemmour, un periodista i tertulià professional que ha irromput de manera triomfal i que amb un partit batejat com La Reconquesta, i amb un estil trumpià, pretén escalar en la intenció de vot amb un discurs, de moment, més dur que el de Le Pen. En l’arc de la dreta conservadora destaca Valérie Pécresse, una política amb un llarg recorregut, ja que va ser ministra en l’era Sarkozy i que des fa sis anys és presidenta de la regió de París. Les enquestes li auguren uns bons resultats. De moment, l’esquerra francesa es presenta fragmentada, disseminada i sense un candidat clar que pugui passar a la segona volta. No menys de set polítics d’esquerra i ecologistes aspiren a la presidència a les eleccions del 2022. Aquesta divisió augura que cap d’aquestes candidatures arribarà a la segona volta del 14 d’abril. Les crides a una candidatura unitària de la candidata socialista i l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, no han tingut resposta. El futur immediat de l’esquerra francesa està enlaire. Així, una de les qüestions que es presenten de cara a les properes setmanes és la idoneïtat d’unir-se per presentar una candidatura més forta.

De moment, Macron pretén endarrerir l’anunci de la seva candidatura a les presidencials tant com sigui possible i així poder beneficiar-se del capital polític del president que ha protegit els francesos durant la pandèmia. S’especula que no oficialitzarà les seves intencions fins a finals de gener. Macron segueix tenint el suport, segons els sondejos, d’un 30% de l’electorat, una xifra excepcional si es compara amb la dels seus predecessors (Hollande i Sarkozy); no obstant això, potser no n’hi haurà prou per vèncer en la segona volta en cas d’estar confrontat a la candidata conservadora, Valérie Pécresse, que es podria beneficiar del vot de tot l’arc de la dreta. Macron representa el partit La República en Marxa, una formació de centredreta.

D’altra banda, un dels grans reptes que haurà d’enfrontar França és el dèficit exterior, que aquest any podria assolir els 95.000 milions d’euros, el 3,8% del PIB. El govern reconeix que es deu en bona part a la desindustrialització del país en l’últim quart de segle, amb empreses que s’han deslocalitzat a països amb mà d’obra més barata. La resposta de l’executiu és un programa d’inversions amb una injecció de 30.000 milions d’euros de diners públics en tecnologies innovadores com l’hidrogen verd, les bateries elèctriques i els semiconductors, per reindustrialitzar el país i assegurar-ne la independència en sectors estratègics.