Repunt de la pandèmia enmig d’una nova amenaça d’inestabilitat política

Itàlia és un dels països que més ha patit els efectes de la pandèmia. De fet, va ser el territori europeu que abans i més cruelment va entomar els primers efectes de la covid-19. El nord d’Itàlia va ser una de les zones més castigades quan el planeta encara no era conscient de la gravetat que suposava el virus. Després de dos anys sota els efectes de la pandèmia, la prioritat d’Itàlia aquest 2022 serà la inversió dels 220.000 milions d’euros previstos en el fons de recuperació contra la pandèmia, 191.500 arribats mitjançant el Mecanisme de Recuperació i Resiliència europeu i la resta amb desviacions de dèficit. Enmig d’una nova onada de contagis, el govern italià posa setge als no vacunats: és obligatori que les persones més grans de 50 anys es vacunin (la primera onada va castigar durament les persones més envellides i fràgils). A més, és obligatori presentar el passaport covid per accedir al transport públic (a Venècia, per exemple, els no vacunats no poden desplaçar-se amb els vaporettos, un mitjà de transport públic indispensable per circular per la ciutat), als hotels, a cerimònies i a festivals. A banda de totes aquestes mesures, el govern italià lluita perquè la major part de la població es vacuni, de manera que, com en molts punts d’Europa, la força dels antivacunes es fa sentir en forma de concentracions i manifestacions.

En un país on la inestabilitat política és cíclica, l’inici del 2022 és presenta, com a mínim, incert. El càrrec de president de la República, aquell que ha de representar la unitat de l’estat, s’ha de rellevar durant aquests primers compassos de l’any. Fins ara, el càrrec l’ha ocupat el sicilià Sergio Matarella, un polític de 80 anys que ja ha anunciat la seva renúncia després de set anys. Home de consens, Mattarella deixa el llistó alt. En són prova els cinc minuts d’ovació que va rebre a l’Scala de Milà en una de les seves darreres aparicions com a president de la República. Les travesses per ocupar el seu lloc no s’han fet esperar: un dels noms que sona amb més intensitat és el del primer ministre, Mario Draghi, que tampoc ha fet un lleig als rumors. Aquest moviment suposaria un terratrèmol per a la política italiana i el govern d’unitat que Draghi lidera. Són diversos els noms que entren en les apostes, però n’hi ha un que fa un soroll especial: el del l’omnipresent Silvio Berlusconi. Després de viure més o menys apartat de la política, o almenys semblar-ho, l’exprimer ministre no amaga que ocupar el càrrec de president de la República, als 85 anys, seria una de les seves màximes il·lusions.

La votació per designar el proper cap d’estat es podria celebrar al Parlament entre el 18 i el 28 de gener. Hi participaran 1.009 electors entre diputats, senadors i representants regionals, i faran falta dues terceres parts de l’assemblea per assolir el quòrum en les tres primeres votacions. A partir de la quarta n’hi ha prou amb la majoria absoluta. L’elecció, que pot durar dies i que té uns procediments complexos, sovint requereix diverses rondes de votació abans d’arribar a un consens total. No hi ha candidats oficials, sinó que depèn del tot del que decideixin els diputats i senadors. La gran fragmentació política explica els contactes d’aquestes setmanes entre els partits, fins i tot aquells que es troben als antípodes ideològicament, per temptejar-se de cara a qui podria ser el nou president. Draghi i Berlusconi són els candidats que més sonen però altres veus també apunten cap a l’actual ministra de Justícia, Marta Cartabia; l’exprimer ministre Romano Giuliano Amato, i l’extitular d’Exteriors Franco Frattini.

Un altre dels reptes que afronta Itàlia és la crisi migratòria: el 2021, al país van arribar, a través del Mediterrani Central, més de 65.000 migrants, en comparació amb els 35.000 de l’any anterior. Per això, Itàlia espera que el 2022 sigui l’any d’una veritable reforma de la gestió del fenomen migratori a la Unió Europea, no només amb un repartiment més gran de la responsabilitat en l’acollida de migrants entre tots els estats membres, sinó també pel que fa a polítiques que permetin fluxos d’arribada per a treballar o acords per a la repatriació voluntària amb els països d’origen, així com treballar per l’estabilitat a Líbia.