“La meva germana va salvar moltes vides“
“La meva germana Íngrid, de 23 anys, va tenir un accident de moto el 2018, amb la mala sort que va rebre un cop al cap. No tenia remei, però la resta d’òrgans estaven intactes i funcionals. La meva germana ja hi havia pensat i volia ser donant, per tant, en aquest sentit, va ser fàcil quan ens ho van plantejar a l’hospital, no ens va venir de nou.” Ho relata Míriam Font. Segons la carta que se li va enviar des de l’hospital de Bellvitge, gràcies a la donació de la seva germana es van implantar amb èxit cor, pulmons, fetge, ronyons, intestí i teixits. Era la donant perfecta. L’accident ho havia deixat tot intacte, fora del cap. “La meva germana va donar tot el que es podia donar i va salvar moltes vides. Jo soc sanitària, i a la meva família es parla de la malaltia i de la mort amb naturalitat. Encara que ella no hagués dit res sobre la donació, ho hauríem fet.”
Està segura que la donació ha canviat el procés de dol. “Quan penses en ella i la trobes a faltar et reconforta adonar-te que una altra persona potser estava en una situació semblant, i va poder rebre un òrgan i allargar la seva vida. Sí que alleuja el dol. És pensar que la mort no ha estat en va, que ha servit per a alguna cosa. No ha estat «s’ha mort i s’ha acabat», ha mort però altres persones han pogut seguir vivint, fins i tot nens, qui sap. Gent que potser feia molts anys que patia, que esperava el trasplantament i que va ser compatible amb la meva germana. A aquesta persona se li ha acabat patir, i a la seva família, és clar.”
Sabien que es declararia la mort encefàlica i els farien passar. “Vam poder entrar a acomiadar-nos-en. No teníem la percepció de veure-la morta, perquè estava intubada i anava cap a quiròfan a salvar altres vides, perquè en altres sales hi havia persones esperant un òrgan. Nosaltres passàvem la tristesa del comiat, però en un altre lloc es vivia una felicitat extrema: «Per fi!»”
La Míriam insisteix: “Encara que diguis «vull ser donant» i fins i tot et facis un carnet de donant, l’última paraula sempre la tindrà la família. Per tant, és molt important parlar-ne i dir-ho als teus, explícitament: «Vull ser donant i si em moro vull que respecteu la meva decisió.” Tu no seràs allà per dir-ho, quan passi. Per això i per moltes altres qüestions, per exemple si vols que t’intubin, hi ha les voluntats anticipades. A casa ho hem parlat i tots sabem allò que volen els altres.” S’ha de saber i respectar. “En cap moment ens van donar l’esperança que s’hi pogués fer res. En un moment determinat, però, es va parlar que si és que es pogués operar, les seqüeles serien importants. La mare, coneixent la meva germana, va dir que no volia condicionar-la a passar la resta de la vida sense parlar, sense moure’s ni menjar, sense controlar les seves necessitats. Ella no ho hauria volgut.”
