El dossier

3 juny 2022 21.00 h

JAUME TORT

Director de L’Organització Catalana de Trasplantaments del Servei Català de la Salut

“Les llistes d’espera per als òrgans vitals són mínimes”

Les necessitats de trasplantaments hi són, i els avenços científics, també. Sempre calen donants, i fer un debat ètic per prendre decisions sense fissures

Jaume Tort insisteix que tot i que a Catalunya la tradició de donar és sòlida sempre fan falta més donants ORIOL DURAN.

DONAR PER A LA CIÈNCIA

“Donar el cos a la ciència vol dir donar-lo als estudiants de medicina perquè facin pràctiques d’anatomia. Sempre ho hem d’explicar”

DONANTS

“L’edat mitjana va pujant, sí, però cal tenir en compte una dada positiva: si tenim donants de 70 anys és perquè estan bé”

MERCÈ MIRALLES

L’OCATT, l’Organització Catalana de Trasplantaments, tal com la mateixa Generalitat la presenta, és “l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits per utilitzar-los amb finalitats terapèutiques a Catalunya”. Jaume Tort n’és el director. Treballen les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana. Sempre s’ha valorat el nivell de Catalunya en trasplantaments, que és molt alt. Ara, i en el context de la covid, s’ha pogut mantenir el ritme?

En la primera onada, no. Vam fer alguns casos de pediatria. De fet, el 2020 va ser el nostre rècord en casos de pediatria, perquè als nens la covid no els afectava de la mateixa manera. El cas, però, és que amb la covid vam reduir un 24% el nombre de donants i un 30% el de trasplantaments.

Un cop passat el més dur de la pandèmia, s’han anat recuperant les xifres d’anys anteriors?

Es van recuperant. Hem crescut un 6% en donants i un 8% quant a trasplantaments.

Encara no estem en xifres prepandèmia?

No, però és que cal tenir en compte que l’any 2019 va ser increïble, es van batre tots els rècords, a l’Estat espanyol.

Quin lloc ocupa Catalunya en el rànquing estatal?

Ens passaria al davant alguna comunitat petita, Cantàbria, per exemple, però és que parlem en termes de taxes, i és clar, no es pot comparar, perquè a Cantàbria hi ha un hospital, i si fan trenta o quaranta trasplantaments a l’any, amb la població que tenen…

L’estadística és boníssima per a ells.

És clar. Nosaltres ens hem de comparar amb Madrid, amb Andalusia i amb poblacions grans. Des d’aquest punt de vista, nosaltres trasplantem molt més. L’any passat, el 2021, València va tenir més donants que nosaltres, però trasplantem molt més nosaltres. En trasplantaments hi ha una variant catalana, a més, que és la del trasplantament de donant viu de ronyó. En fem més del 40% de tots els que es fan a l’Estat. Hi ha tradició als equips de nefrologia de Catalunya.

I això, com és?

És una bona pràctica, sobretot per al pacient jove amb insuficiència renal, perquè no hi ha donants joves, i el millor ronyó, més que qualsevol ronyó de cadàver, és el d’una persona jove que està en perfectes condicions de salut.

Difícilment li arribarà, doncs, la donació d’algú que hagi mort.

A una persona jove amb insuficiència renal no li sortirà un donant de la seva edat, perquè l’edat mitjana dels donants és de 61 anys, i el 30% dels donants tenen més de 70 anys. Aquesta és la paradoxa: la gent es pensa que els donants són les víctimes de la carretera, i no és així. Aquests han representat un 6% aquest any. D’altra banda, cal explicar que les persones que moren en un accident moren allí, i no poden ser donants, perquè han d’arribar vius a l’UCI. Tornant al que dèiem: si els equips busquen el millor per al malalt renal, promouran la donació en viu.

Som exemplars en donació?

Sí. A l’Estat les xifres estan sempre molt per sobre de les de qualsevol país, només ens empaten els EUA, i l’últim any. De fet, tot va començar aquí, a Catalunya, en els anys vuitanta, i després va venir Madrid. Catalunya sempre ha tingut tradició mèdica de qualitat, i en el cas dels trasplantaments, també.

El perfil del donant evoluciona?

L’edat mitjana va pujant, exceptuant el període de la covid, que l’ha fet baixar perquè ha mort molta gent molt gran. Deixant això de banda, anem pujant l’edat, sí, però cal tenir en compte una dada positiva: si tenim donants de 70 anys és perquè estan bé. També és als equips renals on hi ha més experiència de donants grans i receptors grans.

De fet, hi ha molts factors silenciosos –obesitat, diabetis...– que ens poden portar a la insuficiència renal i a fer que acabem necessitant un ronyó nou.

La gent es pregunta: com pot ser que siguem els que trasplantem més i sempre tinguem mil persones en llista d’espera per a trasplantament de ronyó? Per dues raons: la primera, per l’envelliment. I en segon lloc, perquè no posem límits: totes les persones grans amb insuficiència, independentment de la seva edat, les posem a la llista. I això no es fa a tot arreu, ni a l’Estat espanyol.

Per què a Catalunya sí?

Perquè els equips són més atrevits i es veuen amb cor de gestionar no ja la cirurgia, sinó la immunosupressió i les comorbiditats de pacients de més de 70 anys i de més de 80. És un debat que tenim sovint: la qualitat de vida del pacient trasplantat. Què és millor, encara que sigui una persona gran, anar tres tardes o tres nits a diàlisi o passar per una intervenció i prendre immunosupressors? Els equips expliquen que passen un mes i mig malament per l’impacte de la cirurgia però després…!

FER QUE TOTHOM HI PENSI

La donació no és objecte de grans campanyes de comunicació, com fa dècades. Ara hi ha altres vies, a banda dels canals tradicionals?

En el cas de la gent jove, sobretot, aprofitem les xarxes socials per introduir aquests valors, que en algun moment o altre algú els hi haurà de plantejar, perquè ells no hi pensaran.

Quin és el missatge que cal adreçar a la població?

“Parleu-ne.” No tenim carnet de donant, no hi ha procés de fidelització de la donació, mentre que hi ha països que sí que ho tenen. El paradigma d’això són els EUA. A l’oficina de trànsit, on et treus el carnet de conduir, hi ha una persona de donacions que et pregunta si vols ser donant, i ho inclouen al carnet de conduir i, si ho vols, a la matrícula del cotxe. I el ciutadà paga un dòlar! Ho vaig veure a Filadèlfia. Cada any, amb els permisos i les renovacions, recullen un milió de dòlars per fer promoció! A Europa hi ha molts debats al voltant dels registres de donants. De fet, a França hi ha un registre negatiu, dels que explícitament no volen ser donants.

Sorprèn que avui dia hi hagi tant debat ètic al voltant de la donació. A la pràctica, les religions, que podrien ser l’origen de reticències, no hi posen dificultats. Quan les famílies es neguen a la donació, per què és?

Senten que en aquells moments no tenen capacitat de decidir. “Com em demanes això ara?” Per evitar que la teva família hagi de decidir, decideix tu quina és la teva voluntat. I tant si és que sí com si és que no, comparteix-ho amb la família. I si vols deixar-ne més evidència, ho pots fer a través del document de voluntats anticipades o deixar-ho escrit a la Meva Salut. El més senzill és dir-ho a la família. Moltes vegades ens trobem, també, que la família té molt clar que vol fer donació, ho demana a l’equip mèdic i resulta que la persona no és candidata, potser perquè té càncer i hi ha contraindicacions.

Alguns òrgans ofereixen possibilitats també quan no són aptes per a ser trasplantats.

Sí. Molts equips necessiten òrgans descartats per fer recerca, per a teràpies cel·lulars, per exemple. És un no parar. Compte, però, perquè està tot molt controlat i perfectament traçat.

Podem dir que les nostres llistes d’espera són normals?

Les llistes d’espera per als òrgans vitals són gairebé llistes tècniques, són mínimes. La més gran és la de trasplantament de ronyó. Abans n’hem parlat. Per òrgans vitals entenem el fetge, el cor i els pulmons, que no tens alternativa; en el cas del ronyó al final tens l’opció de la diàlisi. De tota manera, de les llistes, allò que cal tenir en compte és el temps d’espera. Sovint són esperes mínimes, de dos mesos.

RECERCA CONSTANT

Tècnica quirúrgica, medicaments, origen dels òrgans trasplantats... Cap a on va la recerca?

S’estan fent progressos en tots els àmbits, per exemple, la donació en si mateixa. Ara estem posant en marxa la perfusió ex vivo.

Expliqui’m-ho.

De vegades, quan el cirurgià procedeix a extreure un òrgan d’un donant pot ser que dubti, per com el veu. En aquests casos no disposem de cap prova que ens digui si l’òrgan és bo. Al final, per decidir –mentre no hi hagi una eina millor–, tenim l’experiència del cirurgià. Hi ha cirurgians que davant la disjuntiva diuen que no, que no s’extreu. I potser has enviat un equip a l’altra punta de l’Estat i potser ja tens el receptor arribant a l’hospital. Ara, alguns d’aquests òrgans dubtosos es connecten a màquines que els posen en funcionament de manera artificial. Es van fent controls i al cap d’unes hores se sap si tot marxa correctament. Hi ha màquina de pulmó al Vall d’Hebron i ara engegarem el programa hepàtic. Per a cada òrgan apareix la seva màquina corresponent. La primera que es va tenir va ser la de ronyó, que era molt senzilla; ara vindrà una nova generació de màquines.

És un gran avenç.

Déu-n’hi-do el que representa: òrgans que abans es descartaven ara es poden trasplantar.

I en el camp de la cirurgia?

També es millora. A poc a poc anem cap als robots. La robotització de la cirurgia també arribarà als trasplantaments. El trasplantament renal, en bona part, ja es fa de manera robòtica. La robòtica permet molta més precisió, molta menys agressió, postoperatoris més curts, estades més curtes.

Altres àmbits de recerca?

Potser el que ara té menys potència sigui el farmacològic, que va viure un gran moment fa vint anys, amb l’aparició dels immunosupressors. Un altre àmbit és l’enginyeria tissular o la teràpia cel·lular, la fabricació d’òrgans a partir de cèl·lules mare... Són projectes que estan en marxa i de moment es van fent proves; ara bé, d’això a pensar a imprimir òrgans en 3D, no. S’arriba a imprimir algun tipus de teixit, però la complexitat que té un òrgan no es pot imprimir. Com deia, però, és cert que es fan recerques. A l’Hospital Germans Trias i Pujol, per exemple, hi ha un projecte de pegat de miocardi que es tracta amb cèl·lules mare mesenquimàtiques del cordó umbilical, en una teràpia combinada. El pegat s’implanta al teixit que ha patit un infart per regenerar-lo. El que veurem en el camp de teràpies com aquesta serà espectacular.

DONAR EL COS A LA CIÈNCIA?

Hem vist recentment un trasplantament de cor de porc a un humà, amb una supervivència de dos mesos. I hem vist també fer proves amb ronyons en un pacient en mort cerebral.

Els ronyons es van trasplantar a un pacient en mort encefàlica... Hi ha moltes barreres ètiques. Qui és que s’atreveix a autoritzar això?

Complicat... I si dones el cos a la ciència?

No! Donar el cos a la ciència vol dir donar-lo als estudiants de medicina perquè facin pràctiques d’anatomia.

Sincerament, pensava que servia per a alguna cosa més.

És una fake. Sempre que fem alguna acció informativa ho hem d’explicar. Quan la gent ho diu ho fa amb la millor de les intencions, pensant en la recerca científica. Doncs no. Una altra cosa és que siguis donant d’òrgans i l’òrgan finalment no sigui trasplantable. La família, si ho vol, pot autoritzar que l’òrgan es faci servir amb finalitats científiques.

Això de mantenir un cos funcionant per fer recerca, com s’ha fet als EUA, és un nou altre dilema ètic.

En el cas dels EUA la família va acceptar fer-ho. No hi ha un protocol, però. Des d’un punt de vista científic, també cal dir que té els seus riscos, perquè estem parlant d’un cos en mort encefàlica. En quines condicions treballa aquest cos?

No són les d’algú viu.

L’estàs mantenint viu de manera artificial, a un nivell molt fisiològic. Les màquines ho fan rutllar tot. Bé, en tot cas volien observar el rebuig.

No s’acaba pas tot en els òrgans, oi?

En relació amb tot això que estem comentant hi ha un altre camp. Ens cal créixer en donació de teixits. En aquest cas, disposem de vint-i-quatre hores des de la mort, si el cos es manté fred. Com en els òrgans, també hi ha condicionants segons quina malaltia patia el donant, és evident. Els teixits tenen un procés diferent al dels òrgans. En els dos casos es fa extracció, però hi ha una feina de banc, on els teixits es tracten, es cultiven, alguns es congelen, d’altres s’hipercongelen... El cas de les còrnies és un tema a part. Sobre els teixits cal dir que com que passen per molts més processos encara hi ha més controls, i es fan moltes anàlisis.

Tot un món.

La donació de teixits s’hauria de conèixer més. En tenim, però, i més que ningú, i un exemple són les còrnies, que són un cas a part. Tenim tradició de donants. Si preguntes a gent gran, n’hi ha molts que diuen: “Els ulls, a la Barraquer!” Això només passa aquí, i a Astúries, on també tenen una nissaga d’oftalmòlegs com els Barraquer i també hi ha tradició. Ara, la resta de teixits...

Quins beneficis reporten els teixits, per exemple?

Un dels beneficis de la donació de teixits són les vàlvules cardíaques. La majoria dels malalts que ho necessiten porten vàlvules artificials o mecàniques. Però hi ha malalts per als quals aquesta no pot ser l’opció, per raons físiques, i necessiten vàlvules d’origen humà.

I d’algun lloc han de sortir.

A tots els equips que van a extreure un cor, a l’Estat espanyol, si finalment aquest òrgan no és vàlid els demanem que ens l’enviïn perquè mirarem d’aprofitar-lo. Un altre ús dels teixits, per exemple, pot ser el cas d’un esportista que es trenca un lligament i n’hi han de posar un d’un donant. Cada vegada se’n posen més.

Vivim en la ignorància. I la pell?

L’ús fonamental de la pell és el dels casos de cremats. Encara que hi ha productes artificials, el millor és la pell humana, perquè té un efecte protector, regenerador.

Quan s’és donant, s’és donant de tot, d’òrgans i de teixits?

Sí. En la donació està tot obert, però la família pot dir, per exemple, que ho dona tot menys el cor. En el cas dels teixits també se’ls ha de preguntar si hi ha alguna restricció perquè se’ls ha d’avisar que el cos, tot i que se’ls lliurarà íntegre, no estarà igual, perquè se li hauran extret els ossos i se li hauran posat unes pròtesis.

Encara que després vagi dins d’un taüt pot ser dur per a la família.

És una dificultat afegida per als professionals que parlen amb les famílies. Per això la donació de teixits costa més, té un plus de complexitat. Pensa que la conversa és en els primers moments del dol.

NO ES PODEN COMPRAR

Una persona em deia que un familiar seu estava tan desesperat que li va preguntar a la metgessa on podia comprar un òrgan. No és possible, oi?

Hi ha hagut intents, però se’ls ha enxampat. Els casos estan al jutjat. Tenim una sentència sobre això, d’un cas que va passar aquí, a Catalunya, per una extorsió. Una família albanokosovar vivia a Catalunya i tenia una trajectòria que feia que estigués vigilada de prop per la policia. Va resultar que el fill del capo tenia insuficiència renal, estava fent diàlisi i necessitava un trasplantament. Aquesta família va decidir extorquir una persona perquè els donés un ronyó. Van anar al notari a fer els papers i aleshores el que havia de ser donant es va fer enrere. El van apallissar i la policia hi va intervenir. Érem molt pocs els que sabíem tot això i patíem pels professionals de Bellvitge, que al davant tenien persones que eren traficants, molt perilloses, amb noms falsos, que estaven extorquint un pobre home. El cas es va jutjar i sentenciar.

Abans de fer un trasplantament de donant viu s’ha d’acreditar, davant les autoritats judicials, que es fa donació lliurement, sense cap mena de coacció.

Al Clínic vam tenir el cas d’un senyor filipí que va anar a demanar un trasplantament de donant viu. Portava amb ell a qui deia que era el seu nebot, una persona japonesa. A l’hospital van posar-se en contacte amb la notaria de Tòquio on s’havia fet el procediment, i el notari els va dir que sí que era un familiar. Tot i això, l’hospital va decidir declinar el trasplantament i no va acceptar el cas. Davant del dubte van decidir que era millor no fer-ho.

Aquí no pot ser, però en altres punts del planeta sí que es poden comprar òrgans.

Malauradament està passant. Passa al sud-est asiàtic, a Bangladesh, el Pakistan, l’Orient Mitjà... A l’Iran comprar un ronyó és legal. Israel és un gran hub de trasplantaments perquè no miren gaire d’on venen els òrgans. A Europa, afortunadament, no és així. I és que, a més, a casa nostra no caldria, perquè tenim les millors xifres de donació del món. Per què anar a comprar-los? Gairebé ningú mor mentre és a la llista d’espera, però en altres països d’Europa sí que passa. Ens emmirallem sovint en Alemanya i, en el cas dels trasplantaments, si nosaltres tenim quaranta donants per milió, ells en tenen nou o deu. Poden estar deu anys a la llista de ronyó i morir així. Ja es veu que no està resolt a tot arreu. Aquí, i a l’Estat, va bé.

Això que passa a Alemanya, com s’explica?

Una part del perquè d’aquestes xifres cal buscar-la en una crisi de transparència que van tenir. Hi va haver una gestió fraudulenta de la llista d’espera. Dos vips es van colar i es va saber. La confiança del país va quedar del tot afectada.

Trasplantar d’un animal

Als EUA es va trasplantar al gener un cor de porc. Va ser el primer trasplantament d’òrgan d’animal. El pacient va superar el rebuig inicial, i això ha estat un èxit, encara que al cap d’un parell de mesos va acabar morint. En el moment de fer aquesta entrevista no se sabia la causa de la mort. Pel que es pot llegir ara a les xarxes, tot indica que podria ser per un virus propi del porc. Durant la xerrada amb Jaume Tort, va expressar precisament la complexitat d’un trasplantament entre diferents espècies. “Tot i que els nord-americans han fet moltes modificacions genètiques als òrgans del porc, aquest animal té famílies de virus que són mortals per a la persona. Sembla que s’ha resolt el rebuig inicial, però ara com ara no es pot posar un òrgan d’una altra espècie. Sí, s’anirà avançant. Es podrà fer amb tots els òrgans? No. El ronyó i el cor del porc sí que s’assemblen molt al dels humans.”