4. MENYS PLATGES
L’augment del nivell del mar suposa més energia que impacta contra un litoral massa urbanitzat
Catalunya té 256 quilòmetres de platges (59 a la demarcació de Girona, 79 a la de Barcelona i 118 a la de Tarragona), la major part de les quals (150) es troben en ambients urbans. Aquestes platges urbanes estan limitades per infraestructures com passejos marítims, carrers, carreteres, vies fèrries, i cases i seran l’escenari que, segons tots els experts, patirà de manera més dràstica –de fet ja s’estan notant– els efectes del canvi climàtic.
Des dels anys noranta, l’enginyer i apassionat per la meteorologia Josep Pascual recull dades sobre el temps i l’estat del mar a l’Estartit (Baix Empordà). En aquest temps ha fet un seguiment dels moviments de la platja entre l’espigó de garbí del seu municipi i la costa de Begur. El resultat és que la destrucció provocada pel mar, tot i ser irregular, és d’uns seixanta centímetres anuals. “El mar està pressionant els sistemes naturals del Baix Ter, però també els sistemes humans. La urbanització de Griells n’és un bon exemple. Abans hi havia la platja, el passeig i la urbanització. Ara, cada vegada que hi ha un temporal fort la platja desapareix i les onades impacten directament contra el passeig. És una evidència molt clara. L’augment del nivell del mar i dels oceans suposa més energia que impacta contra les costes”, adverteix el geògraf Albert Llausàs. El gran problema és que és precisament a prop de la costa on viu bona part de la població catalana i on es desenvolupa la major part d’una activitat puntal per a l’economia del país: el turisme. Si el litoral no estigués tan urbanitzat, l’adaptació als efectes del canvi climàtic seria molt més senzilla. De manera natural, els sistemes s’anirien recol·locant: les platges retrocedirien i els sistemes dunars que les segueixen, les llacunes, les maresmes, els aiguamolls... també acabarien trobant els seus espais. Però amb una costa amb tanta pressió humana i on la renaturalització tindria enormes costos econòmics i socials, la situació es complica. “És un repte majúscul –afegeix Llausàs– i, de moment, el que s’està veient és que no hi ha una adaptació profunda ni pensant a llarg termini. L’adaptació és reactiva, només de manera immediata quan es produeixen desastres com el temporal Glòria i hi ha zones urbanes que queden inundades.” De fet, la pressió de l’economia fa que no només no es plategi desurbanitzar la costa, sinó que s’estiguin allargant concessions a càmpings, restaurants, guinguetes, clubs nàutics, centres de submarinisme... sense preveure com quedaran afectades les seves activitats.
Pel que fa als ambients litorals poc construïts i amb poca pressió humana, com el delta de l’Ebre, l’augment del nivell del mar i el fet que el riu no porti prou sediments perquè no hi ha prou cabal, n’accelera el retrocés i el posen greument en perill. En el cas de l’Ebre, a la zona de la desembocadura, cada any ja hi ha un retrocés de la costa superior a deu metres. I la desembocadura del Llobregat ha tingut un retrocés de gairebé un quilòmetre durant el darrer segle.
