“Ha estat una oportunitat per canviar”

A la Maria, la covid li ha can­viat la vida. Per­so­nal­ment i pro­fes­si­o­nal­ment. A aquesta psicòloga de 27 anys de For­nells de la Selva, la pri­mera onada la va enxam­par tre­ba­llant a mitja jor­nada en una residència de Banyo­les i estu­di­ant un màster a Bar­ce­lona. “Ho vaig viure mala­ment com a res­pon­sa­bi­li­tat per­so­nal. A la residència teníem pocs recur­sos. Ens trobàvem massa sols. No vam tenir posi­tius, però les notícies nega­ti­ves no aju­da­ven i es va notar molt la falta d’escal­for de la família. Hi ha gent gran que va fer una dava­llada impor­tant”, recorda Maria de Cas­tro. “Patia, perquè viat­jar a Bar­ce­lona podia ser un risc de con­tagi per als resi­dents. Em vaig res­pon­sa­bi­lit­zar que els havia de pro­te­gir. Era un gran pes que por­tava a sobre, perquè creia que no podia asse­gu­rar aquesta pro­tecció”, explica.

Els mis­sat­ges que arri­ba­ven al març i a l’abril a la població res­pecte al fun­ci­o­na­ment i a la peri­llo­si­tat de les residències també van ser argu­ments en con­tra per a la Maria: “La crítica social no aju­dava. Estàvem en el punt de mira i tam­poc estàvem d’acord que els fami­li­ars no hi pogues­sin entrar. També vaig veure que en aque­lles con­di­ci­ons no podia donar el millor de mi”, diu Maria de Cas­tro, que durant algu­nes set­ma­nes no va poder anar a la residència i així va evi­tar “el risc de con­ta­giar la gent gran”. La situ­ació de tot ple­gat la va por­tar a pren­dre una decisió, que ja tenia pen­sada abans de la pandèmia. Un canvi pro­fes­si­o­nal immi­nent, neces­sari i inno­va­dor, que ha tin­gut el suport clau de la seva ger­mana Núria, de 23 anys. “Ella em veia patir molt i volia que fes alguna cosa que m’agradés”, recorda. Totes dues, amb un grup d’amics, han posat en marxa un petit pro­jecte. Fabri­quen i dis­tri­bu­ei­xen bos­ses de tela fetes a mà des de casa. “Sem­pre havia estat un hobby. Feia dos anys que cosia amb una màquina portàtil, però més per a l’àmbit fami­liar. Aquest agost, en un dinar amb amics, va sor­gir la idea. I al setem­bre ens vam posar en marxa”, explica la Maria, que ja té un compte a Ins­ta­gram: meraki_­bo­tiga.

“Volem jugar una mica amb el fet que siguin bos­ses quo­ti­di­a­nes i fàcils de por­tar. Hi pots por­tar la car­peta de la uni­ver­si­tat, el portàtil o una barra de pa. Volem posar colors al dia a dia”, asse­gura. “Anem a poc a poc. De moment, hem tin­gut una bona recepció, més del que esperàvem. Tenim unes qua­ranta coman­des. Sabem que de moment no viu­rem d’això, però tenim il·lusió i ganes. Estem moti­va­des i les expec­ta­ti­ves, de moment peti­tes, ens les posem nosal­tres”, afirma la Maria, molt pen­dent de com evo­lu­ci­ona la idea durant aques­tes fes­tes de Nadal i espe­rant si en el futur podran fer “una passa més”.

La Núria s’encar­rega de la pro­moció, la Maria, de cosir. La Núria, infer­mera de pro­fessió, és la dina­mit­za­dora de l’equip, “la que posa les ganes, el motor” i la que fa de direc­tora i de comu­nity mana­ger. “Vaig inci­tar el pro­jecte. Al prin­cipi vaig riure, per això de dedi­car-se a cosir, però quan vaig veure les bos­ses, vaig pen­sar que s’havien de ven­dre. No sabíem com, però al setem­bre, un altre cop con­fi­nats, vam començar amb uns com­panys i vam néixer. I ara estem aquí, molt emo­ci­o­na­des”, explica la Núria. “Hem fet un pri­mer pas. De fer-ne per a la família a dis­tri­buir-les a gent cone­guda. Estem en aquest punt, de moment...”, avisa la Maria, que va apro­fi­tar la seva afició per cosir durant els moments més durs de la pandèmia: “Va ser una via per fugir i des­fo­gar-me.”

“La pandèmia ha estat una opor­tu­ni­tat per a mi. Soc molt feliç, perquè m’ha aju­dat en un moment de tran­sició. He pogut tan­car una etapa pro­fes­si­o­nal, també en l’aspecte emo­ci­o­nal, pel que vaig patir. Tot això m’ha ser­vit per fer un canvi, refor­mu­lar-me i conèixer-me a mi mateixa. Crec que això ajuda a donar el millor de tu”, asse­gura la Maria, que ha sabut fer la seva pròpia lec­tura de la crisi econòmica i social. “Vaig haver de recu­lar de pri­mera línia, perquè no era sa per a mi. No estava al lloc que tocava. Per donar el millor als altres has d’estar bé amb tu mateixa”, refle­xi­ona.