A la Maria, la covid li ha canviat la vida. Personalment i professionalment. A aquesta psicòloga de 27 anys de Fornells de la Selva, la primera onada la va enxampar treballant a mitja jornada en una residència de Banyoles i estudiant un màster a Barcelona. “Ho vaig viure malament com a responsabilitat personal. A la residència teníem pocs recursos. Ens trobàvem massa sols. No vam tenir positius, però les notícies negatives no ajudaven i es va notar molt la falta d’escalfor de la família. Hi ha gent gran que va fer una davallada important”, recorda Maria de Castro. “Patia, perquè viatjar a Barcelona podia ser un risc de contagi per als residents. Em vaig responsabilitzar que els havia de protegir. Era un gran pes que portava a sobre, perquè creia que no podia assegurar aquesta protecció”, explica.

Els missatges que arribaven al març i a l’abril a la població respecte al funcionament i a la perillositat de les residències també van ser arguments en contra per a la Maria: “La crítica social no ajudava. Estàvem en el punt de mira i tampoc estàvem d’acord que els familiars no hi poguessin entrar. També vaig veure que en aquelles condicions no podia donar el millor de mi”, diu Maria de Castro, que durant algunes setmanes no va poder anar a la residència i així va evitar “el risc de contagiar la gent gran”. La situació de tot plegat la va portar a prendre una decisió, que ja tenia pensada abans de la pandèmia. Un canvi professional imminent, necessari i innovador, que ha tingut el suport clau de la seva germana Núria, de 23 anys. “Ella em veia patir molt i volia que fes alguna cosa que m’agradés”, recorda. Totes dues, amb un grup d’amics, han posat en marxa un petit projecte. Fabriquen i distribueixen bosses de tela fetes a mà des de casa. “Sempre havia estat un hobby. Feia dos anys que cosia amb una màquina portàtil, però més per a l’àmbit familiar. Aquest agost, en un dinar amb amics, va sorgir la idea. I al setembre ens vam posar en marxa”, explica la Maria, que ja té un compte a Instagram: meraki_botiga.

“Volem jugar una mica amb el fet que siguin bosses quotidianes i fàcils de portar. Hi pots portar la carpeta de la universitat, el portàtil o una barra de pa. Volem posar colors al dia a dia”, assegura. “Anem a poc a poc. De moment, hem tingut una bona recepció, més del que esperàvem. Tenim unes quaranta comandes. Sabem que de moment no viurem d’això, però tenim il·lusió i ganes. Estem motivades i les expectatives, de moment petites, ens les posem nosaltres”, afirma la Maria, molt pendent de com evoluciona la idea durant aquestes festes de Nadal i esperant si en el futur podran fer “una passa més”.

La Núria s’encarrega de la promoció, la Maria, de cosir. La Núria, infermera de professió, és la dinamitzadora de l’equip, “la que posa les ganes, el motor” i la que fa de directora i de comunity manager. “Vaig incitar el projecte. Al principi vaig riure, per això de dedicar-se a cosir, però quan vaig veure les bosses, vaig pensar que s’havien de vendre. No sabíem com, però al setembre, un altre cop confinats, vam començar amb uns companys i vam néixer. I ara estem aquí, molt emocionades”, explica la Núria. “Hem fet un primer pas. De fer-ne per a la família a distribuir-les a gent coneguda. Estem en aquest punt, de moment...”, avisa la Maria, que va aprofitar la seva afició per cosir durant els moments més durs de la pandèmia: “Va ser una via per fugir i desfogar-me.”

“La pandèmia ha estat una oportunitat per a mi. Soc molt feliç, perquè m’ha ajudat en un moment de transició. He pogut tancar una etapa professional, també en l’aspecte emocional, pel que vaig patir. Tot això m’ha servit per fer un canvi, reformular-me i conèixer-me a mi mateixa. Crec que això ajuda a donar el millor de tu”, assegura la Maria, que ha sabut fer la seva pròpia lectura de la crisi econòmica i social. “Vaig haver de recular de primera línia, perquè no era sa per a mi. No estava al lloc que tocava. Per donar el millor als altres has d’estar bé amb tu mateixa”, reflexiona.