“Sabem que aquest no és un curs normal”

El dijous 12 de març és un dia que recordarem sempre. Ens van dir que quan acabessin les classes tothom havia d’anar cap a casa. Primer pensàvem que el confinament duraria quinze dies, però quan vam veure que anava per llarg vam començar a pensar com organitzar-nos per fer classes en línia. Va ser un caos, no sabíem quina metodologia havíem de fer servir, ens vam haver de posar les piles tots i a tota velocitat.

Hi havia alumnes que no disposaven ni d’aparells ni de connexió. Va ser farragós fer el recompte, trobar les famílies i fer tota la paperassa perquè se’ls pogués fer arribar un ordinador. Sé que va ser llarg i complicat, però en el meu cas no ho vaig viure en primera persona perquè els meus alumnes, amb les tauletes, els ordinadors dels pares o fins i tot amb els mòbils, es van poder connectar. Els problemes més grans d’accessibilitat solen ser a l’ESO; hi ha famílies sense recursos que no avisen perquè els fa vergonya o perquè estan desconnectats i no tenen informació.

Aquest va ser el pas següent, fer horaris compensats que no es trepitgessin. Els alumnes es podien trobar sis videoconferències en un dia i l’endemà cap. I amb quatre videoconferències seguides ja quedes esgotat. Però a còpia d’assaig i error, els professors ens vam anar organitzant. El problema següent: si els alumnes es connectaven o no, si posaven el senyal de connectats però en realitat s’estaven adormint, si deien que el micròfon no funcionava però els veies que jugaven... Vam anar fent com vam poder. Vam mantenir una avaluació continuada, però és evident que han quedat llacunes de coneixements.

Ja sabíem d’entrada que no seria normal. En el meu cas, no vaig desconnectar gaire a l’estiu, perquè vaig tenir contacte amb els alumnes que van fer la selectivitat gairebé fins a finals de juliol. Va passar l’agost i al setembre ja sabíem que a l’institut s’havien fet obres per tirar envans i fer classes més grans, per separar grups, per posar cintes a terra... Comptàvem que seria diferent, però cent per cent presencial. Ara bé, vam fer el primer claustre de professors, i el següent, quinze dies després, ja ens van dir que havia de ser telemàtic. Fins a mitjans de novembre, les classes de batxillerat es van fer la meitat presencials i la meitat virtuals. Les classes d’ESO sí que s’han mantingut cent per cent presencials. I sempre amb totes les mesures de seguretat: la distància, les mascaretes, el gel hidroalcohòlic... Hem d’anar insistint perquè es compleixin, però en general crec que no hem tingut gaires infeccions. El més habitual ha estat tenir un alumne confinat, perquè havia estat en alguna reunió familiar amb algun positiu. La part positiva dins de tot aquest drama és que des de l’inici del curs vam muntar alternatives per fer classe en línia tant a grups com a alumnes individuals.

És molt estressant i angoixant. Mires l’agenda i has d’anar repassant a qui fas classe presencial i a qui virtual. Hem hagut de fer un decàleg de normes per a les videoconferències perquè, com deia, sempre hi ha l’alumne que no connecta la càmera, el que va en pijama, el que està estirat al llit... I sempre estàs patint perquè la tecnologia no falli.

Van despistats, com tothom en general, però s’ha de dir que a la majoria no els agrada quedar-se a casa. S’estimen més venir a l’institut, necessiten la proximitat amb els companys i amb els professors. I dic que tothom va despistat perquè, en general, crec que es va improvisant força. No es donen directrius clares. Un exemple va ser el tema de les PCR, quan es va plantejar que els professors les supervisessin... Era una barbaritat i des de la comunitat docent ens hi vam negar.