“Sabem que aquest no és un curs normal”

El dijous 12 de març és un dia que recor­da­rem sem­pre. Ens van dir que quan aca­bes­sin les clas­ses tot­hom havia d’anar cap a casa. Pri­mer pensàvem que el con­fi­na­ment dura­ria quinze dies, però quan vam veure que anava per llarg vam començar a pen­sar com orga­nit­zar-nos per fer clas­ses en línia. Va ser un caos, no sabíem quina meto­do­lo­gia havíem de fer ser­vir, ens vam haver de posar les piles tots i a tota velo­ci­tat.

Hi havia alum­nes que no dis­po­sa­ven ni d’apa­rells ni de con­nexió. Va ser far­ragós fer el recompte, tro­bar les famílies i fer tota la pape­rassa perquè se’ls pogués fer arri­bar un ordi­na­dor. Sé que va ser llarg i com­pli­cat, però en el meu cas no ho vaig viure en pri­mera per­sona perquè els meus alum­nes, amb les tau­le­tes, els ordi­na­dors dels pares o fins i tot amb els mòbils, es van poder con­nec­tar. Els pro­ble­mes més grans d’acces­si­bi­li­tat solen ser a l’ESO; hi ha famílies sense recur­sos que no avi­sen perquè els fa ver­go­nya o perquè estan des­con­nec­tats i no tenen infor­mació.

Aquest va ser el pas següent, fer hora­ris com­pen­sats que no es tre­pit­ges­sin. Els alum­nes es podien tro­bar sis vide­o­con­ferències en un dia i l’endemà cap. I amb qua­tre vide­o­con­ferències segui­des ja que­des esgo­tat. Però a còpia d’assaig i error, els pro­fes­sors ens vam anar orga­nit­zant. El pro­blema següent: si els alum­nes es con­nec­ta­ven o no, si posa­ven el senyal de con­nec­tats però en rea­li­tat s’esta­ven ador­mint, si deien que el micròfon no fun­ci­o­nava però els veies que juga­ven... Vam anar fent com vam poder. Vam man­te­nir una ava­lu­ació con­ti­nu­ada, però és evi­dent que han que­dat lla­cu­nes de conei­xe­ments.

Ja sabíem d’entrada que no seria nor­mal. En el meu cas, no vaig des­con­nec­tar gaire a l’estiu, perquè vaig tenir con­tacte amb els alum­nes que van fer la selec­ti­vi­tat gai­rebé fins a finals de juliol. Va pas­sar l’agost i al setem­bre ja sabíem que a l’ins­ti­tut s’havien fet obres per tirar envans i fer clas­ses més grans, per sepa­rar grups, per posar cin­tes a terra... Comptàvem que seria dife­rent, però cent per cent pre­sen­cial. Ara bé, vam fer el pri­mer claus­tre de pro­fes­sors, i el següent, quinze dies després, ja ens van dir que havia de ser telemàtic. Fins a mit­jans de novem­bre, les clas­ses de bat­xi­lle­rat es van fer la mei­tat pre­sen­ci­als i la mei­tat vir­tu­als. Les clas­ses d’ESO sí que s’han man­tin­gut cent per cent pre­sen­ci­als. I sem­pre amb totes les mesu­res de segu­re­tat: la distància, les mas­ca­re­tes, el gel hidro­al­cohòlic... Hem d’anar insis­tint perquè es com­plei­xin, però en gene­ral crec que no hem tin­gut gai­res infec­ci­ons. El més habi­tual ha estat tenir un alumne con­fi­nat, perquè havia estat en alguna reunió fami­liar amb algun posi­tiu. La part posi­tiva dins de tot aquest drama és que des de l’inici del curs vam mun­tar alter­na­ti­ves per fer classe en línia tant a grups com a alum­nes indi­vi­du­als.

És molt estres­sant i angoi­xant. Mires l’agenda i has d’anar repas­sant a qui fas classe pre­sen­cial i a qui vir­tual. Hem hagut de fer un decàleg de nor­mes per a les vide­o­con­ferències perquè, com deia, sem­pre hi ha l’alumne que no con­necta la càmera, el que va en pijama, el que està esti­rat al llit... I sem­pre estàs patint perquè la tec­no­lo­gia no falli.

Van des­pis­tats, com tot­hom en gene­ral, però s’ha de dir que a la majo­ria no els agrada que­dar-se a casa. S’esti­men més venir a l’ins­ti­tut, neces­si­ten la pro­xi­mi­tat amb els com­panys i amb els pro­fes­sors. I dic que tot­hom va des­pis­tat perquè, en gene­ral, crec que es va impro­vi­sant força. No es donen direc­trius clares. Un exem­ple va ser el tema de les PCR, quan es va plan­te­jar que els pro­fes­sors les super­vi­ses­sin... Era una bar­ba­ri­tat i des de la comu­ni­tat docent ens hi vam negar.