“Al sector de la cultura, ens hem quedat desemparats”

Quan es va tan­car tot, el 14 de març, i ens vam haver de que­dar con­fi­nats amb pany i for­re­llat, Joan Negrié estava al Mar­roc. L’actor, que també és el ges­tor i pro­gra­ma­dor de la Sala Trono de Tar­ra­gona, neces­si­tava un des­cans: “Havia estat un any molt dur per a mi, amb molt estrès i molta feina. Me’n vaig anar al Mar­roc una set­mana i el con­fi­na­ment em va aga­far allà. Vam haver de tor­nar una set­mana més tard. I va ser molt dur tor­nar a casa i haver-nos de tan­car. Era una situ­ació real­ment sur­re­a­lista i molt depri­ment”, explica. Però no va voler dei­xar marge per al desànim: “A par­tir d’aquell moment, vaig fer un canvi de xip i vaig pen­sar que no ens podíem enfon­sar. Vaig dir als com­panys que havíem de tre­ba­llar amb pro­jec­tes futurs, amb l’espe­rança i la il·lusió que un dia tot això tor­narà a la nor­ma­li­tat.” I es van posar a tre­ba­llar en l’orga­nit­zació del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Tea­tre de Tar­ra­gona (FITT). La setena edició s’havia de cele­brar a finals de juny, però les cir­cumstàncies mar­ca­des per la covid van obli­gar a ajor­nar-lo i es va aca­bar fent del 2 al 5 de setem­bre. Hi van estar tre­ba­llant inten­sa­ment sense saber si es podria aca­bar fent o no: “Tenia molt clar que l’havíem de fer; tenia aquesta il·lusió i aquesta ocu­pació diària. El FITT s’havia de fer fos com fos, amb les res­tric­ci­ons que ens mar­ques­sin, però Tar­ra­gona havia de tenir un fes­ti­val de tea­tre. Com a empresa, aquest va ser l’objec­tiu que vam empren­dre”, explica Negrié. L’objec­tiu es va com­plir i, després de tot, l’edició del FITT del setem­bre “va ser un èxit”: “Vam acon­se­guir fer el millor fes­ti­val de totes les edi­ci­ons.”

Paral·lela­ment, la Sala Torno, que és un tea­tre de petit for­mat que aposta pel tea­tre inde­pen­dent i con­tem­po­rani, va haver d’estar tan­cada tres mesos (març, abril i maig): “Vam per­dre la tem­po­rada de la Trono i com que hi havia desànim i frus­tració col·lec­tiva, vaig dir a l’equip que havíem de tre­ba­llar amb il·lusió per pre­pa­rar el fes­ti­val i per pre­pa­rar la nova tem­po­rada.” La feina no serà deba­des: “Les obres que no hem pogut pre­sen­tar enguany les pro­gra­ma­rem la tem­po­rada que ve.”

No ha estat fàcil com­plir amb totes les mesu­res exi­gi­des per poder dei­xar entrar el públic als tea­tres: “Ha estat molt dur i molt costós, amb una inversió econòmica impor­tant, però no volem que això ens causi una altra crisi; si hem d’entrar al tea­tre amb mas­ca­reta, doncs amb mas­ca­reta; si hem de pren­dre la tem­pe­ra­tura, doncs es pren... Però va ser dur i trist. I més en un tea­tre, que és un lloc d’expressió i de lli­ber­tat d’expressió; que esti­guis amb un morrió a la boca és con­tra­dic­tori, però si ho hem de fer així, doncs així ho farem.”

Com a mem­bre del sec­tor de la cul­tura està ave­sat a rebre cla­te­lla­des. La pandèmia les ha fet més dures, però el cap aco­tat davant de l’admi­nis­tració el tenen des de fa temps: “Ens hem sen­tit per­ju­di­cats sem­pre, però ara s’ha demos­trat més que mai que la cul­tura no està prou pro­te­gida. Ens hem que­dat real­ment molt des­em­pa­rats. Ha estat la vegada on ens hem vist més des­pu­llats.” Joan Negrié remarca que s’ha fet evi­dent la situ­ació precària del sec­tor: “En totes les reu­ni­ons amb el govern, s’han pre­sen­tat números que molts des­co­nei­xien; han vist les xifres i la situ­ació tan precària en què estem; ens han vist les misèries, i no poden per­me­tre que con­ti­nuem d’aquesta manera”, explica Negrié. L’actor veu el sec­tor “com l’ase dels cops” però no vol per­dre l’opti­misme: “A par­tir d’aquí can­vi­a­ran mol­tes coses i mol­tes mane­res de fun­ci­o­nar. Vull pen­sar que la soci­e­tat farà un salt qua­li­ta­tiu. La gent cada vegada està més dece­buda i desil·lusi­o­nada, però he vist, per exem­ple al fes­ti­val FITT, la soli­da­ri­tat col·lec­tiva. Tot­hom era molt res­pectuós, generós, soli­dari, i crec que això sí que ens fa més forts davant d’una situ­ació adversa”. I rebla: “Hi ha molta gent que ho ha pas­sat molt mala­ment, i som nosal­tres matei­xos, la soci­e­tat, qui ha d’aju­dar que això millori; els polítics no ho estan fent, som nosal­tres que hem d’anar a la com­prar a la botiga del barri, i no a Ama­zon, i som nosal­tres que hem d’anar a una sala petita de tea­tre. Si no ho fem nosal­tres, els polítics no ens ompli­ran els tea­tres, ni els cine­mes ni els museus.”