“Al sector de la cultura, ens hem quedat desemparats”

Quan es va tancar tot, el 14 de març, i ens vam haver de quedar confinats amb pany i forrellat, Joan Negrié estava al Marroc. L’actor, que també és el gestor i programador de la Sala Trono de Tarragona, necessitava un descans: “Havia estat un any molt dur per a mi, amb molt estrès i molta feina. Me’n vaig anar al Marroc una setmana i el confinament em va agafar allà. Vam haver de tornar una setmana més tard. I va ser molt dur tornar a casa i haver-nos de tancar. Era una situació realment surrealista i molt depriment”, explica. Però no va voler deixar marge per al desànim: “A partir d’aquell moment, vaig fer un canvi de xip i vaig pensar que no ens podíem enfonsar. Vaig dir als companys que havíem de treballar amb projectes futurs, amb l’esperança i la il·lusió que un dia tot això tornarà a la normalitat.” I es van posar a treballar en l’organització del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT). La setena edició s’havia de celebrar a finals de juny, però les circumstàncies marcades per la covid van obligar a ajornar-lo i es va acabar fent del 2 al 5 de setembre. Hi van estar treballant intensament sense saber si es podria acabar fent o no: “Tenia molt clar que l’havíem de fer; tenia aquesta il·lusió i aquesta ocupació diària. El FITT s’havia de fer fos com fos, amb les restriccions que ens marquessin, però Tarragona havia de tenir un festival de teatre. Com a empresa, aquest va ser l’objectiu que vam emprendre”, explica Negrié. L’objectiu es va complir i, després de tot, l’edició del FITT del setembre “va ser un èxit”: “Vam aconseguir fer el millor festival de totes les edicions.”

Paral·lelament, la Sala Torno, que és un teatre de petit format que aposta pel teatre independent i contemporani, va haver d’estar tancada tres mesos (març, abril i maig): “Vam perdre la temporada de la Trono i com que hi havia desànim i frustració col·lectiva, vaig dir a l’equip que havíem de treballar amb il·lusió per preparar el festival i per preparar la nova temporada.” La feina no serà debades: “Les obres que no hem pogut presentar enguany les programarem la temporada que ve.”

No ha estat fàcil complir amb totes les mesures exigides per poder deixar entrar el públic als teatres: “Ha estat molt dur i molt costós, amb una inversió econòmica important, però no volem que això ens causi una altra crisi; si hem d’entrar al teatre amb mascareta, doncs amb mascareta; si hem de prendre la temperatura, doncs es pren... Però va ser dur i trist. I més en un teatre, que és un lloc d’expressió i de llibertat d’expressió; que estiguis amb un morrió a la boca és contradictori, però si ho hem de fer així, doncs així ho farem.”

Com a membre del sector de la cultura està avesat a rebre clatellades. La pandèmia les ha fet més dures, però el cap acotat davant de l’administració el tenen des de fa temps: “Ens hem sentit perjudicats sempre, però ara s’ha demostrat més que mai que la cultura no està prou protegida. Ens hem quedat realment molt desemparats. Ha estat la vegada on ens hem vist més despullats.” Joan Negrié remarca que s’ha fet evident la situació precària del sector: “En totes les reunions amb el govern, s’han presentat números que molts desconeixien; han vist les xifres i la situació tan precària en què estem; ens han vist les misèries, i no poden permetre que continuem d’aquesta manera”, explica Negrié. L’actor veu el sector “com l’ase dels cops” però no vol perdre l’optimisme: “A partir d’aquí canviaran moltes coses i moltes maneres de funcionar. Vull pensar que la societat farà un salt qualitatiu. La gent cada vegada està més decebuda i desil·lusionada, però he vist, per exemple al festival FITT, la solidaritat col·lectiva. Tothom era molt respectuós, generós, solidari, i crec que això sí que ens fa més forts davant d’una situació adversa”. I rebla: “Hi ha molta gent que ho ha passat molt malament, i som nosaltres mateixos, la societat, qui ha d’ajudar que això millori; els polítics no ho estan fent, som nosaltres que hem d’anar a la comprar a la botiga del barri, i no a Amazon, i som nosaltres que hem d’anar a una sala petita de teatre. Si no ho fem nosaltres, els polítics no ens ompliran els teatres, ni els cinemes ni els museus.”