“Se’ns acumulàvem els morts, va ser molt dur”

“No en sabíem gai­rebé res, d’aquesta malal­tia. Els llits impro­vi­sats d’UCI s’ana­ven omplint i ens fal­ta­ven tubs de res­pi­ració assis­tida. Se’ns esgo­tava la medi­cació i havíem d’impro­vi­sar noves fórmu­les, fent bar­re­ges pro­po­sa­des pels anes­te­sis­tes. Mai havia vis­cut una situ­ació simi­lar. Les infer­me­res més vete­ra­nes també ens deien que allò que estàvem vivint no era com­pa­ra­ble amb cap situ­ació ante­rior. Al dipòsit de cadàvers no hi cabia més gent. Se’ns acu­mu­la­ven les bos­ses de per­ti­nen­ces dels difunts perquè ningú podia venir a recu­pe­rar-les. A casa, dor­mies fruit de l’esgo­ta­ment, no perquè fos pos­si­ble des­con­nec­tar del dia a dia de l’hos­pi­tal.” Parla Merit­xell Riba, una infer­mera de 37 anys que el mes de març es va incor­po­rar a l’UCI de l’Hos­pi­tal Uni­ver­si­tari Sagrat Cor de Bar­ce­lona per reforçar el ser­vei. Ante­ri­or­ment, tre­ba­llava en una con­sulta de mede­cina estètica que té la seu al mateix edi­fici de l’hos­pi­tal. Quan va escla­tar la pandèmia, li van pro­po­sar afe­gir-se al per­so­nal sani­tari de l’hos­pi­tal. S’ende­vi­nava una situ­ació extrema, inèdita, però encara no s’intuïa la gra­ve­tat del cas. “Vaig sig­nar un con­tracte d’un mes i mig, perquè era molt difícil ima­gi­nar el que ens cau­ria a sobre”, recorda ella. Ja no ha aban­do­nat aquesta feina. De fet, ha renun­ciat a la feina ante­rior i ha deci­dit seguir bata­llant des de la pri­mera línia de la trin­xera.

“El pit­jor tràngol va ser el de la pri­mera fase –reme­mora– perquè ens vèiem superats per tot arreu, i ni tan sols teníem mate­rial sufi­ci­ent per pro­te­gir-nos. L’UCI va estar sem­pre plena, i la gent se’ns moria a la porta de l’hos­pi­tal perquè no hi havia lloc on aco­llir-los. El per­so­nal sani­tari ho vam donar tot, però els recur­sos eren insu­fi­ci­ents. Era impos­si­ble estar pre­pa­rats amb pre­visió, perquè ningú podia espe­rar una pandèmia d’aquesta dimensió”, relata.

Actu­al­ment, aquesta infer­mera de Bada­lona segueix par­lant de “col·lapse a l’hos­pi­tal”, però ràpida­ment pun­tu­a­litza: “Sor­to­sa­ment, la situ­ació no és com­pa­ra­ble amb la de la pri­mera onada, i con­fiem no tor­nar-hi mai més.” La Merit­xell Riba ha vist morir gent d’edats molt diver­ses com a con­seqüència de la covid: 80 anys, 60, 37... I els ha vist mar­xar sols, sense la com­pa­nyia dels éssers esti­mats. “És una experiència ter­ri­ble. Aga­fes la mà d’algú que gai­rebé no conei­xes per mirar de suplir una man­cança, la de la família, que és insubs­tituïble. Un tràngol duríssim”, explica visi­ble­ment afec­tada però cons­ci­ent que el per­so­nal sani­tari està tenint un paper fona­men­tal en aquesta crisi. I que s’ha con­ver­tit en un exem­ple de resistència, mal­grat que hi ha mol­tes per­so­nes que encara ara tenen seqüeles per la difi­cul­tat de l’experiència vis­cuda. “Encara ara comen­tem entre nosal­tres com van ser aque­lles pri­me­res set­ma­nes i no ens ho cre­iem”, diu.

Es pot treure alguna con­clusió posi­tiva d’un tràngol així? Ella ho té claríssim: “I tant que sí. La soli­da­ri­tat i l’espe­rit d’equip que tot­hom ha demos­trat dins de l’hos­pi­tal. Som una pinya i, si s’escau, tots fem de tot. És la millor lec­tura que en podem fer”, asse­nyala.