“El públic ha estat el veritable heroi”

Àngels Bas­sas és actriu, pro­fes­sora d’arts escèniques i escrip­tora. I també mare. Com­bi­nar tot això sense pren­dre mal en un esce­nari com el de la covid, sobre­tot durant l’etapa de con­fi­na­ment, no ha estat gens sen­zill. Una de les pri­mers coses que des­taca és: “La neces­si­tat d’haver de ges­ti­o­nar i com­pa­gi­nar tota soleta, sense l’ajuda de ningú, set­ma­nes i set­ma­nes d’incer­tesa labo­ral i molt tele­tre­ball (no sem­pre remu­ne­rat) amb l’edu­cació del meu fill.” A banda del seu paper com a mare, també des­taca l’esforç dels pro­fes­si­o­nals de l’edu­cació: “Han hagut de ges­ti­o­nar sols i sense suport ni recur­sos, edu­cació i emo­ci­ons en una etapa edu­ca­tiva i vital tan impor­tant i sig­ni­fi­ca­tiva de l’edu­cació dels nos­tres fills.”

Com a pro­fes­sora d’arts escèniques, l’Àngels va haver de “rein­ven­tar ràpida­ment les clas­ses a un for­mat vir­tual”. Tot i la impre­vi­si­bi­li­tat i la urgència, des­taca: “Mal­grat les difi­cul­tats òbvies de fer vide­o­con­ferències i de recon­ver­tir les esce­nes a for­mat digi­tal, els resul­tats van ser prou gra­ti­fi­cants.” Un altre dels ves­sants d’Àngels Bas­sas és el d’escrip­tora. En aquest cas, des­taca que durant el con­fi­na­ment no va poder escriure. I no només per les cir­cumstàncies per­so­nals, sinó també perquè per escriure neces­sita estar “activa, res­pi­rar, i con­di­ci­ons òpti­mes per a la cre­ació”. I aques­tes con­di­ci­ons no es dona­ven en un con­text de tele­tre­ball i de neces­si­tat de tro­bar solu­ci­ons fami­li­ars i labo­rals. “Ja eren actes prou heroics i absor­bents com per poder seguir cre­ant escrip­tura de cre­ació nova en aques­tes con­di­ci­ons”, afe­geix.

Sobre el suport públic, l’Àngels des­taca que “els tràmits vir­tu­als han estat un mons­tre hor­rorós que només han tra­mi­tat burocràcia buida i equi­vo­ca­ci­ons per­ma­nents”. I refle­xi­ona sobre les con­seqüències d’abu­sar de la tec­no­lo­gia: “Hauríem d’anar molt amb compte amb el que estem dei­xant que passi: ens estem des­hu­ma­nit­zant i des­na­tu­ra­lit­zant. Així de clar. Anem cap a una soci­e­tat que corre el perill de con­ver­tir-se en distòpica.” També es mani­festa molt crítica amb “unes supo­sa­des aju­des que o bé no arri­ba­ven o arri­ba­ven tard o eren atu­ra­des a dar­rera hora, o eren ínfi­mes, en molts casos irrisòries, o com­por­ta­ven grans difi­cul­tats per obte­nir-les perquè dema­nar-les en línia va supo­sar una feina titànica digna de ser lli­cen­ciat en informàtica, com a mínim, per poder enten­dre-les, i a la pràctica i lle­gida la lle­tra petita, poc reso­lu­ti­ves i efec­ti­ves”: “Han dei­xat en un estat d’abso­luta misèria els tre­ba­lla­dors del sec­tor cul­tu­ral i d’altres sec­tors que, a sobre, no podien ni podem tre­ba­llar.”

En allò que fa referència a les admi­nis­tra­ci­ons, té molt clar el que demana: “No vivim d’ERTO no cobrats, ni d’aju­des ina­bas­ta­bles, o pun­tu­als, o insu­fi­ci­ents. Només amb la meva feina, el meu esforç i la meva lluita sola en el dia a dia [...] acabo por­tant el pa a casa com a mare. Ningú més me’l porta ni m’ajuda, oi? Doncs almenys dei­xin-me tre­ba­llar, si us plau: perquè ho faig amb totes les garan­ties de salut pública i res­pec­tant les mesu­res evi­dents de sen­tit comú que hem incor­po­rat de manera res­pon­sa­ble i meti­cu­losa.” En aquest sen­tit, repro­du­eix el clam que s’ha expres­sat insis­tent­ment des del sec­tor cul­tu­ral: “La cul­tura és segura, necessària; és l’ali­ment anímic del poble i el gene­ra­dor de consciències que garan­tei­xen la seva lli­ber­tat.”

Al cos­tat d’aquests perills i obs­ta­cles, Àngels Bas­sas té molt clar quins han estat els veri­ta­bles “herois” de la pandèmia: “El públic és el poble, la gent de veri­tat, els ver­da­ders herois que llui­ten cada dia per la vida, i nosal­tres en for­mem part inter­pre­tant els herois de ficció que reflec­tei­xen les seves històries. Un actor o actriu diu grans veri­tats a través de la ficció. Som els ver­da­ders sin­cers d’aquest món.”