“Ens ha quedat una ferida i ganes de més”

Sí, és clar. Havíem demostrat una capacitat democràtica aclaparadora. El nombre de vots va ser bestial. La manera com el món ens va mirar ens va donar força. El dia 3 molta gent vam sortir als carrers, a demostrar que controlàvem el territori. Mai no vaig creure en una independència màgica, com la caiguda de les muralles de Jericó de l’Antic Testament. Pensava que ens costaria sacrificis. Que potser tancarien els subministraments, els bancs...; havíem fet rebost. Dèiem als indecisos que ho aguantaríem. La veritat, quan dies després vam anar al Parlament i a la plaça Sant Jaume esperava que com a mínim els nostres representants polítics no ens abandonessin. Però ja no hi eren, i la bandera espanyola era allà. També esperava la repressió, la duresa de l’Estat. Que hi va ser. Però així, amb la cua entre les cames, va ser molt trist.

Queda l’orgull de poble. Som capaços d’organitzar una cosa com aquella, de plantar cara, d’organitzar un referèndum de país, en què cadascú posa el que sap i el que té, costat per costat. Som capaços de sofrir, més del que els nostres representants polítics imaginen. Ho podem fer. Tenim l’experiència. I sabem que no és fàcil i que no hem de menystenir l’adversari, que és idiota anar exigint que tothom expliqui els detalls de com s’ha de fer. Sabem que ningú no ens regalarà res, que ens espien, que persegueixen els joves i que s’inventen delictes per desmotivar-los. Però hi som, i la gent, la majoria de la gent d’aquest país, no hem dimitit de la nostra voluntat de ser independents. Necessitem els partits polítics i les institucions, que hi siguin. Ens ha quedat una ferida, el dolor, el gust amarg de la derrota i les ganes de plantar cara i tirar endavant quan sigui el moment.

Sí, és clar. Hi ha hagut, hi ha, la repressió. Han caigut les caretes d’aquesta democràcia sense separació de poders, on encara manen els hereus del franquisme. Ens hem mirat a la cara i sabem on som. En la política catalana hi ha hagut una retirada massiva, que a Espanya volen llegir com una rendició o desarticulació. Vull creure que ens sabrem recompondre, però ara com ara els nostres partits estan ocupats a llepar-se les ferides i en enfrontaments caïnites per plats de llenties. Entenc que hem de mostrar al món que som dialogants, que som molts però volem ser més, que no hem d’abandonar la fal·làcia de la negociació perquè no som nosaltres els qui no volem parlar de res. Però entre la pandèmia, la crisi econòmica i la crisi climàtica, la repressió, la falta de recursos produïda per l’espoli d’un estat que se’ns pixa a sobre, la desconfiança... vivim una mena de temps buit que un dia o altre s’haurà d’acabar per al bé de tothom.

Per sort, tenim una galeria d’imatges del que vam fer i del que volíem. Espero que quan siguem independents es recordarà l’1 d’octubre com un punt d’inflexió. I mentre encara no en som, és un bell exemple del que el nostre poble pot aconseguir quan s’hi posa.