“Hem deixat de ser un problema per a Espanya”

Esperava una gestió dels resultats més sòlida, intel·ligent i valenta del que, de fet, es va produir per part dels dirigents polítics de tots els colors. Com que en desconec els antecedents, els moviments, els contactes i el procés previ intern, sense això no puc concretar-ne conseqüències. Però si no hi havia res de realment preparat és molt preocupant pel que fa al perfil polític i la consistència de líders i sigles que anéssim al primer d’octubre en aquelles condicions. El 6 d’octubre del 34 teníem polítics, però no hi havia la gent. Tal com ha anat tot després, és clar que ara tenim la gent...

En queda el gest polític més important, en clau de voluntat de sobirania nacional, produït entre la derrota d’Almansa i els nostres dies. Un exemple extraordinari de capacitat d’autoorganització nacional i popular sense precedents als Països Catalans, impensable a Europa, i una imatge davant del món com a comunitat nacional diferenciada. La fragmentària tradició llibertària, l’arrelament del cooperativisme, la xarxa d’entitats i associacions diverses van demostrar que l’única estructura d’estat de què disposàvem era la gent. I és la gent la que tornarà ser protagonista de la nostra llibertat.

Per a bé diria que no gaire. El desconcert i la insatisfacció han deixat pas, en certs àmbits, a una determinada “cultura” antipolítica i antipartits molt perillosa i, en espais molt minoritaris, a actituds i expressions d’un nacionalisme allunyat de la tradició democràtica i inclusiva del catalanisme. El més sorprenent és que, tot i el suport al govern de l’Estat per part de parlamentaris catalans, la nació catalana continua oprimida, hi ha gent a l’exili i d’altra que està pendent de judici per motius polítics, i la persecució i menyspreu cap a la llengua catalana no s’aturen. La direcció política i institucional de l’independentisme està gairebé tota neutralitzada, i el dret del poble català a decidir el seu futur ja no és cap problema per a Espanya perquè, amb els suports que té, res no l’obliga a reconèixer-lo i que s’exerciti. El món ja no ens mira i hem deixat de ser un problema per a Espanya. I fins que no tornem a ser un problema, no tindrem una solució.

Dependrà, i molt, de com i quan es produeixi el nostre accés a l’estatalització definitiva com a entitat plenament sobirana. És una data cívica que, com l’Onze de Setembre, ja quedarà per sempre en la nostra memòria col·lectiva. Un referent d’un dia gloriós, d’un triomf del poble, d’una victòria nacional que ja només podrà ser superada pel dia de la nostra independència nacional.