“L’1-O no admet oblit”

Estava convençuda que el poble respondria i ho va fer contra tot d’elements repressius que no esperava. El treball silent d’entitats i grups autogestionats va fer possible l’arribada de les urnes, de les paperetes, de les votacions, del recompte, dels sistemes informàtics, de l’agregació dels resultats. La forta repressió i la cara més dura de l’Estat van fer que probablement no es pogués reunir el govern i que aquell dia la proclamació de la república, o els dies posteriors, s’estronqués. I a poc a poc, a partir del dia 1, els partits independentistes –Junts, ERC i la CUP– van anar ampliant les diferències. Vam  guanyar a les urnes, però la dura repressió havia començat i allà també va començar la falta d’unitat, l’exili per a uns, les presons per a d’altres i els centenars d’encausats. La força i la judicialització va impedir en realitat la culminació de l’1-O.

Queda la grandesa d’un dia que ha marcat la història i, alhora, la frustració de no haver arribat al final de la proclamació de la República Catalana amb la consciència que va ser el dia que hi vam estar més a prop. Aquests darrers cinc anys han sigut convulsos: primer la repressió i l’exili, després la pandèmia i ara la crisi derivada de la guerra d’Ucraïna conjuntament amb els grans temes estructurals: desigualtat, canvi climàtic, crisi energètica, migracions i conflictes bèl·lics mundials. La força de l’1-O va ser possible gràcies a la suma dels partits, els ajuntaments independentistes i les entitats sobiranistes: l’ANC i Òmnium. La no unitat i el context d’incerteses, de presó, de repressió ha anat configurant desconcert entre la població.

Malgrat tenir majoria independentista al Parlament i el 52% dels vots en les darreres eleccions a Catalunya, no hi ha un camí cap a la independència compartit. Ni l’amnistia ni l’autodeterminació aglutinen un estat major d’impuls com va existir a l’entorn de l’1-O. Hi ha intencionalitat que el moviment vagi perdent força i han aconseguit que una part dels dos milions de persones que l’1-O que van votar sí estiguin escèptics, desconfiats i crítics amb la política. Els fets d’aquests cinc anys han generat que una part de l’independentisme  pateixi  la síndrome d’Estocolm. Les estructures i decisions polítiques, econòmiques, mediàtiques i judicials de l’Estat han anat generant un relat creïble: la independència és impossible, és simplement una utopia. Els indults han tancat la reparació i el fet que cal abandonar la lluita per l’amnistia i l’autodeterminació. El relat que volen instal·lar és que l’1-O no només va ser il·legal, sinó una bogeria. La taula de diàleg que ERC acorda amb el govern de PSOE-Podemos ni tan sols ha pogut posar data al debat a l’entorn de l’amnistia i l’autodeterminació. Hi ha una voluntat explícita d’ignorar l’exili, en especial el president Puigdemont, el govern a l’exili i el Consell de la República.

Serà un abans i un després de la grandesa del poble català i de la resposta repressiva de l’Estat espanyol. Però també el dia que no es va poder iniciar la independència de Catalunya tot i el resultat. El dia va ser, malgrat tot, de grandesa, de gran guany col·lectiu  i de positivitat. Els dies posteriors es va iniciar la dura realitat de la força de l’Estat i el poc suport de la Unió Europea i de la comunitat internacional, que va condemnar la violència però que no es va confrontar amb l’Estat espanyol. I els dies posteriors, va començar la visió estratègica diferent entre els partits independentistes, especialment entre els del govern, Junts i ERC. La decisió difícil de l’exili del govern, no unànime, potser ha marcat el camí. Però només qui no oblida, qui aprèn del passat, dels encerts i dels errors pot liderar el futur, sense menystenir el present. L’1 d’octubre no admet oblit. Només un renovat acord social i polític, ens permetrà avançar.