“Ens queda la dignitat d’haver votat”

Francesc-Marc Álvaro ORIOL DURAN.

Esperava alguna conseqüència més d’aquell referèndum?

Sempre vaig pensar que el caràcter unilateral del referèndum en limitava el reconeixement per part de tercers estats i d’organismes internacionals, i per això tenia tots els meus dubtes sobre l’eventual recorregut polític efectiu de la consulta. La repressió policial ens va regalar la simpatia de moltes opinions públiques –que no entenien com es podia colpejar votants pacífics–, però això no es va traduir en el suport de les cancelleries europees al moviment independentista. Un cop passat el dia 1, vaig pensar que la magnitud de la mobilització independentista potser convenceria algú a Madrid que calia explorar la via del diàleg, però la intervenció de Felip VI, el dia 3, va deixar ben clar que l’Estat se sentia molt feble i que havia triat la recepta clàssica: el garrot. El discurs del monarca va enviar un senyal terrible: els catalans estem sols en aquesta empresa, ningú mourà ni un dit per ajudar-nos.

Han passat cinc anys. Què queda d’aquell dia? Quin és el llegat de l’1-O?

Queda la dignitat d’haver votat malgrat les porres i les amenaces. I queda també l’experiència d’una organització excel·lent, que es va escapolir de la mà llarga dels serveis policials de l’Estat espanyol, que van ser incapaços de trobar les urnes. El llegat de l’1 d’octubre és més simbòlic i emocional que no pas polític, amb una èpica a la mida exacta d’un país que no forma part del Tercer Món: demostra que ens podem enfrontar al minotaure i que podem desobeir a gran escala, dins d’un ordre. Però no hi ha un mandat de l’1 d’octubre, perquè ningú ens ha reconegut la validesa de la consulta i, per reblar el clau, hem tendit a malbaratar el capital transformador d’aquella jornada amb la pugna partidista, el tacticisme, els personalismes i la manca d’una estratègia compartida. La por de parlar clar a les bases del procés que tenen molts dirigents també pesa sobre la valoració de l’1-O.

Ha canviat realment alguna cosa en la política catalana i espanyola?

El conflicte català és el principal assumpte que qüestiona l’statu quo de l’Estat i és una ferida oberta que cap governant espanyol pot ignorar. Catalunya endins, el panorama és de cronificació i estancament, amb la necessitat imperiosa de noves idees i de nous lideratges, per tal que l’independentisme no sigui una passió inútil o una fe pal·liativa.

Quin creu que serà el paper que tindrà la data de l’1 d’octubre del 2017 en la història del nostre país?

Fa de mal dir, ho tenim encara molt a prop. Em sembla que l’1-O és una fita en la construcció d’una ciutadania més lliure i menys condicionada per les pors atàviques que vam heretar del franquisme. És un punt de partida més que no pas un punt d’arribada.

UN EPISODI SENSE PARANGÓ A EUROPA

“Vaig viure el Primer d’Octubre de dues maneres: com a ciutadà, en companyia de la meva família i dels meus amics, i també com a periodista, escrivint per a La Vanguardia i parlant en programes especials de ràdio. A primera hora del matí, va ser especialment emocionant el moment en què van aparèixer les persones que portaven les urnes dins d’un automòbil. Aplaudiments, abraçades, els ulls plorosos de molts que llavors deixaven anar la pressió de molts dies previs de nervis i feina. L’atmosfera d’aquella hora no se m’esborrarà mai de la memòria. El caràcter intergeneracional d’aquella il·lusió és una dada que mereix ser subratllada. Avis, pares i nets vam fer cap al col·legi electoral, amb un gran somriure i una barreja peculiar d’esperança i d’inquietud, perquè se sabia que l’Estat empraria la violència, com així va ser en molts llocs del país. Una part del país es va mobilitzar de manera democràtica i pacífica, amb coratge i exemplaritat. Es tracta d’un episodi sense parangó a l’Europa occidental de les últimes dècades. Em va colpir la reacció d’alguns coneguts que, sense sentir-se concernits pel moviment independentista ni pel procés, van acabar votant durant aquella jornada, com a reacció davant la repressió policial ordenada pel govern espanyol. El món ens va mirar i va adonar-se que, a Catalunya, hi ha un conflicte històric.”