“L’1-O és aprenentatge i patrimoni”

Crec que el referèndum d’autodeterminació va tenir moltes conseqüències. D’una banda, polítiques, perquè va suposar un acte de desobediència massiu i pacífic, a part de l’exercici del dret a l’autodeterminació, i perquè va posar damunt del taulell internacional i a la taula de l’Estat el nostre conflicte nacional –i encara hi és, irresolt del tot, sense avenços, però encara hi és–. D’una altra, jurídiques, no únicament la presó i l’exili dels lideratges socials i polítics del moviment independentista, sinó conseqüències judicials que també s’arrosseguen en múltiples causes obertes. Després, les econòmiques i professionals per a moltes famílies represaliades des del 9-N fins ara… I també cal sumar-hi les emocionals per a Catalunya. D’haver lluitat serenament per un projecte polític fins a l’1 d’octubre del 2017, a veure’l trinxat judicialment i humanament, des de les porres fins a les sentències de presó o la persecució i l’exili. I aquestes conseqüències emocionals cada actor d’aquest conflicte les ha assumit de maneres diverses i sovint confrontades. Les conseqüències polítiques, les judicials i les econòmiques, les podem assumir i capejar, asseure’ns una altra vegada i diagnosticar el marc estratègic conjunt per avançar. Ara bé, les emocionals les hem de saber reteixir perquè no devorin el llegat que s’ha assolit fins ara i el camí que ens queda per recórrer.

Jo em sento molt identificada amb una frase d’en David Fernàndez: “Volent ser república, vam aprendre a ser poble.” I crec que és exactament així. I és un aprenentatge que encara estem fent. Durant l’octubre del 2017, el moviment independentista va assolir l’acumulació de poder més gran dels darrers tres-cents anys. Va ser el resultat d’un cicle d’organització, mobilització i empoderament de més d’una dècada, en què van confluir institucions, partits, societat civil organitzada i ciutadania mobilitzada. L’1-O és aprenentatge i patrimoni col·lectiu.

Sí, i cal que afrontem la realitat de cara, perquè el primer pas per resoldre qualsevol problema és reconèixer que en tenim un. Nosaltres l’11-S d’aquest any vam explicitar-ho. Tenim un problema, i greu, perquè avui les estratègies de part de sectors de l’independentisme i el replegament cap a posicions particulars estan afeblint el poder que va fer possible l’1-O: la força col·lectiva des de la transversalitat i la confluència d’estratègies. Per tant, hem de sortir de l’immobilisme i del bloqueig en què el moviment independentista es troba i traçar una nova via que ens permeti tornar-ho a fer. I qui no estigui disposat a desbloquejar la seva posició per trobar un terreny d’acció que tothom es cregui i que permeti avançar, que ho digui. Qui vulgui anar per lliure, que ho expressi. Però el moviment independentista que va protagonitzar l’1 d’octubre del 2017 es mereix transparència.

Hi ha dues lectures de l’1-O que són possibles. La primera, un pas gegantí en la presa de consciència del poder de la societat civil organitzada per exercir el dret d’autodeterminació en el recorregut cap a la independència de Catalunya. Aquesta és la línia de la història que podria escriure’s si tot allò que hem dit en respostes anteriors, succeeix. Si passa el contrari, l’1 d’octubre del 2017 serà descrit com un episodi de revolta de l’independentisme català en un moment de forta confrontació amb l’Estat que després es va diluir per la incapacitat d’articular una nova estratègia política. La història farà una d’aquestes dues lectures. Depèn de nosaltres. L’1-O ens va ensenyar un camí molt potent, però que va ser insuficient per assolir els objectius polítics del país. Per tant, només protegint el poder acumulat l’octubre del 2017 i avançant des de tots els fronts podrem aspirar a la independència. Hem d’aconseguir, com deia Xavier Antich la tarda de l’11-S, construir les complicitats del futur i abandonar els retrets i la desorientació del passat. Ser responsables de què es va fer, assumir-ho, però sobretot, ser responsables del què podem arribar a fer.