Esperava alguna conseqüència més d’aquell referèndum?
No i sí. Pel que fa a la reacció de l’Estat espanyol, amb els antecedents del Pla Ibarretxe, els processos contra el diàleg al país Basc, l’empresonament d’Otegi, incloent el mateix Patxi López o la mesa del Parlament basc, el guió que han seguit en el cas català ha estat la mateixa recepta. Per tant, albirava repressió. Tot i això, l’1-O –especialment per la repressió policial– va posar Catalunya en el focus mediàtic i en el mapa geopolític, com una Escòcia, però sota un règim que encara no havia superat el franquisme. El món diplomàtic va començar a fer unes anàlisis totalment noves del conflicte, i això encara persisteix. L’1-O ha significat la internacionalització del conflicte català arreu. Jo era partidària al seu moment –i així ho vaig escriure–, de convocar eleccions per validar i ampliar sobradament la majoria independentista. Creia que el resultat podria ser la base per a una etapa de confrontació molt més sòlida institucionalment i amb els elements de la Comissió de Venècia, que no descartés una DUI reconeguda immediatament. L’escenari de la DUI parlamentària sense recorregut, per a mi tenia molt més d’escenificació que de sentit d’estat. Però l’aposta en aquell moment, per raons diverses i de les quals cadascú té la seva versió, és que majoritàriament el sector polític independentista va declinar aquesta via.
Han passat cinc anys. Què queda d’aquell dia? Quin és el llegat de l’1-O?
El llegat no queda clar. Vivim dies de molta decepció col·lectiva, i ja des d’un inici es va veure que els legítims calendaris electorals dels partits polítics passaven al davant. Uns més que d’altres. Les tres forces independentistes hauran de respondre davant la història de la pròpia responsabilitat envers aquest llegat. Seria trist cremar tota la força col·lectiva de l’1-O. Crec que la creació d’una taula de diàleg –que opino que s’hauria d’anomenar de negociació– per primera vegada ha donat una fotografia de reconeixement del conflicte, i per això crec que s’hi ha de ser i explicar clarament què s’hi parla i que no s’hi admet, però no trencar aquest escenari de bilateralitat que sense l’1 d’octubre no existira. Els bascos no l’han tingut mai. Això és compatible amb el fet que els partits catalans no es torpedinin mútuament i, sobretot, amb el fet de dignificar també d’alguna manera la participació indirecta de l’exili, que existeix malgrat que a alguns no els agradi.
Ha canviat realment alguna cosa en la política catalana i espanyola?
El gran repte és fer política catalana eficient per al país en la seva governabilitat, i coherent amb l’1 d’octubre i el seu necessari llegat. La posició del president Puigdemont, la de Clara Ponsatí i la de Toni Comín, que són els que estan efectivament perseguits per la justícia, i la resta d’imputats en tants procediments, s’ha de posar al centre de la negociació per exigir l’amnistia. És el que li convé més a l’Estat per avançar i no convertir el cas català en un cas com el dels kurds o el dels tibetans. Crec que a Europa hi ha molta gent implicada a pressionar, i és probable que la no renovació del CGPJ i dels càrrecs judicials tingui a veure amb una defensa numantina de la dreta i d’una part dels socialistes a aportar racionalitat. Vull creure que no tot està perdut.
Quin creu que serà el paper que tindrà la data de l’1 d’octubre del 2017 en la història del nostre país?
El que se li vulgui donar. Està per veure i, com deia Moisès Broggi, ens trobem en la incertesa, començant per nosaltres.
