Esperava alguna conseqüència més d’aquell referèndum?
Aquell 1-O era una oportunitat històrica per forçar la negociació amb l’Estat. La repressió als col·legis va fer la volta al món i en aquell moment Catalunya estava en l’agenda. Podria dir-se que l’1-O, i també el 3-O, Catalunya guanya la partida a l’Estat en l’àmbit internacional. Pel que sabem, comencen a produir-se moviments i contactes en l’àmbit europeu. Carles Puigdemont llegeix bé el context i en deriva la declaració del 10-O, amb la suspensió temporal de la DUI. Les veus que arriben del continent són clares, dos missatges amb destinatari divers: 1) Els conflictes polítics es resolen políticament. 2) No s’acceptaran passos que trenquin amb els procediments democràtics, entengui’s DUI (no tant pel fet de desafiar la legalitat, sinó per haver-se fet al marge de la meitat del país). En aquest sentit, la conseqüència per a mi desitjable de l’1-O, tenint en compte les correlacions de força existents, era forçar l’Estat a asseure’s en un marc de negociació amb reconeixement i participació internacional. Aquesta estructura d’oportunitat política, des del meu punt de vista, es tanca el 27-O.
Han passat cinc anys. Què queda d’aquell dia? Quin és el llegat de l’1-O?
Tant el procés sobiranista (que jo situaria entre l’Onze de Setembre del 2012 i el 21 de desembre del 2017), com les materialitzacions polítiques que deriven del 15-M del 2011, intensifiquen la crisi del que s’ha anomenat règim del 78, és a dir, d’un sistema polític, econòmic i cultural que es gesta a partir del marc constitucional, però sobretot amb posterioritat al 23-F del 1981. Una triple crisi s’identifica a partir del 2010: la crisi socioeconòmica, la crisi política i la crisi territorial. Ja res tornarà a ser com abans. En el terreny nacional territorial, és evident l’esgotament del model autonòmic. I ho és per les tensions que introdueixen els territoris que voldrien un major nivell d’autogovern i/o sobirania, però ho és també per aquelles disfuncions que provoca el “cafè per a tots” en territoris força homogenis entre si. En aquest sentit, el llegat de l’1-O podria ser haver problematitzat la qüestió i haver portat a un punt de no retorn el model gestat a partir de la LOAPA (que com a llei fracassa, però com a esperit perviu i muta en una nova legislació).
Ha canviat realment alguna cosa en la política catalana i espanyola?
Sí, penso que hi ha un abans i un després tant en la política catalana com en l’espanyola de tot el que passa entre el 2011 i el 2017. S’evidencien els límits i problemes del règim del 78. Per primer com en la història hi ha un govern de coalició a l’Estat espanyol amb un partit que reconeix la realitat plurinacional de l’Estat i en reivindica una plasmació institucional i, en conseqüència, defensa la necessitat d’un referèndum per avançar en la gestió del conflicte. Un govern a la vegada condicionat pel partit independentista de més llarga tradició: ERC. I també és important citar els consensos transversals que hi ha a Catalunya a favor d’una resolució negociada del conflicte, de la importància de desjudicialitzar el contenciós i de la necessitat de votar.
Quin creu que serà el paper que tindrà la data de l’1 d’octubre del 2017 en la història del nostre país?
L’1-O fou un potent i singular acte de sobirania. I com a tal ha deixat petjada en la història.
