Biodiversitat concentrada

En aquesta part de la costa del Baix Empordà s’apleguen, en poca superfície, una gran varietat d’espais naturals diferents, des del massís calcari del Montgrí fins a les maresmes i aiguamolls entre l’Estartit i Pals, passant pels penya-segats litorals, les parets, coves i túnels submarins de les Medes i el mosaic agrícola del curs final del riu Ter. En total hi ha 38 hàbitats naturals, 17 d’interès europeu i 4 de prioritaris per conservar: les dunes litorals, les basses d’en Coll i el Mas Pinell, les llacunes i aiguamolls del Ter Vell, i les recentment recuperades maresmes de la Pletera. En aquest darrer espai, entre el marge esquerra de la desembocadura del Ter i la població de l’Estartit, estava previst fer una gran urbanització a primera línia de mar que inicialment, en els anys setanta, hauria donat cabuda a 12.000 residents. Després es va reduir en dimensions, però això no va ser obstacle perquè en els anys vuitanta comencés la urbanització abocant 800 tones diàries de runes per aixecar el terreny, ja que els habitatges previstos no es podien edificar en una zona inundable. La maresma va desaparèixer soterrada, si bé la urbanització no es va arribar a construir del tot i per sort només es va fer una primera illa de cases, que ara serveix per veure el disbarat que va estar a punt de passar. La Pletera va entrar dins del Pla d’Espais d’Interès Natural el 2006 i amb la declaració de parc natural va adquirir la categoria de reserva natural parcial. Això va fer possible que el 2014 comencés la seva naturalització. Enmig d’un entorn densament modificat per l’activitat humana, on el turisme ha deixat pocs espais verges, a la Pletera s’ha aconseguit el petit miracle de tornar al mateix paisatge que hi havia abans de la bogeria urbanística. “Ha estat un procés de desconstrucció, una anomalia en la nostra costa, que no ho hauria der ser”, explica Ramon Alturo, el director del parc. La recuperació va ser possible sobretot gràcies a l’impuls europeu a través del projecte Life, i Alturo lamenta que el parc no tingui més pressupost i personal que faciliti engegar nous projectes. “Les illes Medes són una àrea marina protegida des del 1983, i quan es va crear aquest parc, el 2010, en plena crisi, es va mantenir el mateix personal i les mateixes infraestructures. Quan hem de fer una reunió hem de parlar amb els alcaldes per mirar quin ajuntament ens deixa una sala. Però qualsevol altre parc també deu tenir queixes. Aquí no es destinen els mateixos recursos a la conservació que en altres llocs d’Europa”, afegeix.