04. Massís del Pedraforca
Muntanya emblemàtica
El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya: la seva forma peculiar la converteix en una silueta única retallada contra el cel del Berguedà. És sorprenent la forma dels dos cims, els pollegons, units per l’enforcadura, però també ho és tot el massís, que s’aixeca en una àrea relativament petita i que té una geologia peculiar i de gran interès, testimoni de la formació dels Pirineus. La ciència ha revelat els secrets del Pedraforca –els dos pollegons són barres calcàries verticals, mentre que l’enforcadura està formada per un altre tipus de roca que s’ha erosionat més– però durant segles la imaginació humana va generar llegendes per explicar una forma tan estranya. Una diu que, en l’antiguitat, hi havia un gran castell dalt de la muntanya, però el senyor que hi vivia no era altre que el dimoni. Els veïns dels pobles propers, espantats per la seva influència, van implorar ajuda a una anciana que els va fer tancar-se a casa i resar. Tres dies i tres nits després, i havent sentit fresses horribles i tremolors de terra, el castell havia desaparegut i s’havia convertit en les tarteres de l’enforcadura. També s’ha relacionat sovint la muntanya amb les bruixes i una altra llegenda diu que va ser sant Miquel qui va tallar-la per la meitat per espantar-les. Amb els segles, la màgia d’aquest indret es va convertir en atractiu per a excursionistes, tot i que pujar dalt de tot no és precisament fàcil: els desnivells són importants i cal saber tècniques d’escalada. També hi ha, però, molts itineraris i excursions que es poden fer al seu voltant per apreciar tota la bellesa natural i cultural de l’entorn.
La necessitat de preservar aquest espai es va començar a fer evident en el primer terç del segle XX, en paral·lel a l’augment de la pressió sobre el territori amb l’explotació de mines de lignit –una varietat del carbó– al vessant sud del massís. La primera proposta oficial de protecció va ser el 1932 per part de la Generalitat i el 1963 se’n va fer un altre intent, però no va ser fins al 1982, amb la recuperació de l’autonomia, que es va declarar com a paratge natural d’interès nacional, una fórmula que permet vetllar per l’espai i també regular els seus usos agrícoles i ramaders tradicionals. Al massís hi ha diversos hàbitats que estan considerats d’interès comunitari, com ara les pinedes de pi negre, el matollar de ginebró, alguns prats de dall i alpins i comunitats d’organismes que viuen en roques. Hi ha diverses zones d’interès botànic, com ara la baga del Gresolet, un bosc format per faig, pi roig i avet amb clapes importants de bosc madur i amb arbres de grans dimensions.
Isards, els senyors dels cims
Veure els isards enfilats a les roques i desafiant el buit és una de les experiències que es poden gaudir al Pedraforca i la serra del Cadí, on aquests animals de banyes en forma de ganxo senyoregen pels cims més alts quan arriba l’estiu. Altres mamífers del massís són l’esquirol, la guineu, la marta, la mustela... però aquests són més cars de veure. També hi ha una gran quantitat d’aus, entre les que destaquen l’esquerp gall fer i el picot negre. Entre els amfibis del parc hi ha el tritó pirinenc i la salamandra, i de rèptils es pot trobar el perillós escurçó. Pel que fa a la flora, el Pedraforca és l’únic lloc del Pirineu on es pot veure –i només escalant– la falguera Woodsia pulchella, que creix en roques calcàries d’alta muntanya i que és molt rara a tot el món.
Inspiració per a Picasso
La primavera i l’estiu del 1906, el jove Pablo Picasso va viatjar fins al poble de Gósol, a la banda oest del Pedraforca, enmig d’una crisi creativa. Allà, acompanyat per la seva parella Fernande Olivier –a la imatge, un retrat d’aquell any– va recuperar la inspiració i les ganes d’experimentar, que el van portar cap al cubisme.
