Espais excepcionals

Just al cos­tat de l’aero­port de Bar­ce­lona, els espais natu­rals del delta del Llo­bre­gat són una excepció que ha pogut sobre­viure a la gran trans­for­mació del ter­ri­tori deri­vada de l’acti­vi­tat humana. Des del cen­tre del lito­ral català, acu­llen una bio­di­ver­si­tat insos­pi­tada a tocar de la gran conur­bació metro­po­li­tana. La seva situ­ació és estratègica, enmig d’una de les prin­ci­pals rutes migratòries d’ocells d’Europa, entre els Aigua­molls de l’Empordà i el delta de l’Ebre, que fa que siguin un lloc d’atu­rada obli­gada per a mol­tes espècies. Un altre dels seus valors específics és la vari­e­tat d’hàbitats natu­rals que s’hi poden tro­bar, amb una nota­ble diver­si­tat i sin­gu­la­ri­tat pel que fa a la flora i la fauna.

“Tenim vint hàbitats d’interès comu­ni­tari euro­peu, dels quals tres estan decla­rats d’interès pri­o­ri­tari, en una superfície rela­ti­va­ment petita”, explica Nèstor Úrios, tècnic d’ús públic i edu­cació ambi­en­tal del Con­sorci dels Espais Natu­rals del Delta del Llo­bre­gat. Els hàbitats més interes­sants són les lla­cu­nes cos­ta­ne­res amb vege­tació sub­mer­gida, les dunes amb bos­cos de pi pinyer i les tor­be­res on creix un tipus de jonc ano­me­nat man­sega.

“Que s’hagin man­tin­gut aquests espais fins als nos­tres dies és un petit mira­cle i una mos­tra de la seva uti­li­tat en el fun­ci­o­na­ment glo­bal hídric de tot el ter­ri­tori. També és una immensa opor­tu­ni­tat d’apro­xi­mar-lo a la població en gene­ral, i par­ti­cu­lar­ment als esco­lars, per sen­si­bi­lit­zar-los del seu valor i de la neces­si­tat de con­ser­var-los”, asse­gura Úrios, que insis­teix que el delta del Llo­bre­gat és una opor­tu­ni­tat per des­co­brir el valor de la natura en un indret on no t’ho espe­res. “Podem veure fla­mencs volant amb Bar­ce­lona com a rere­fons, riure amb els intents mal­des­tres de les tor­tu­gues per sor­tir de l’aigua a pren­dre el sol, o escol­tar, encara en alguns indrets, els cors de gra­no­tes can­tant al cap­ves­pre... I també tenim l’opor­tu­ni­tat de fer enten­dre que la nos­tra per­vivència està lli­gada a la d’ells”, afirma.

Els rep­tes de futur en aquests espais que des del 1987 han anat incor­po­rant diver­sos graus de pro­tecció són molts, i la majo­ria estan rela­ci­o­nats amb la pro­xi­mi­tat de zones inten­sa­ment huma­nit­za­des. Des de la qua­li­tat de les aigües que rep el delta –que és el dre­natge natu­ral d’un ampli ter­ri­tori–, pas­sant pels usos inde­guts, la hiper­freqüentació de certs indrets, la regressió del lito­ral i els impac­tes acu­mu­lats de l’aero­port, el port, les auto­vies... “El repte prin­ci­pal és esta­blir un marc de con­vivència amb la glo­ba­li­tat de fac­tors que ens envol­ten, i això depèn d’enten­dre que els espais natu­rals són un ele­ment essen­cial en qual­se­vol futur sos­te­ni­ble que puguem ima­gi­nar a l’àrea metro­po­li­tana bar­ce­lo­nina”, con­clou Úrios.