17. Mas de Melons i Alfés
La bellesa dels secans
Amb el nom genèric de secans de Lleida es coneixen diferents espais de la plana de Ponent que tenen una gran importància ecològica. Són ambients de pseudoestepa, on al voltant dels camps conreats de cereals creixen els herbassars naturals. Els conreus de secà fa segles i segles que alternen camps llaurats, guarets i erms i això ha fet possible la supervivència d’un ecosistema únic, amb una fauna i flora particulars.
Per desgràcia, per a molta gent parlar d’entorn natural només implica boscos i muntanyes, i això ha fet que tradicionalment aquests espais no hagin estat prou valorats. “No se’ls tenia en compte fins ara, malgrat la seva importància pel que fa a biodiversitat. Hem de pensar que si creuem els Pirineus i anem fins a Sibèria, gairebé tot el que veurem seran boscos i prats humits. Espais com els secans de Lleida, que no associem a un lloc exuberant, són extremadament importants perquè n’hi ha pocs i estan més aïllats”, explica Enric Morera, tècnic del projecte Espais naturals de Ponent, una iniciativa que vol posar en valor aquests indrets i contribuir a crear-hi una xarxa ecoturística. “Pel que fa al paisatge, els secans s’assemblen més a l’altra part del Mediterrani, per exemple a l’Iran, o al nord d’Àfrica, que no pas a la resta d’Europa, i això els fa molt interessants. De pseudoestepes com la de Mas de Melons, no n’hi ha gaires en l’àmbit europeu”, afegeix. S’ha de tenir en compte que antigament tota la plana de Lleida era una continuïtat del desert dels Monegros, però l’activitat del regadiu, que els musulmans ja feien servir fa més de mil anys, ha modelat tot aquest entorn. Els secans que ara queden escampats pel territori, i dels quals la reserva de Mas de Melons és un bon exemple, s’han convertit en un mosaic format per brolles, timonedes, espartars i garrigars que serveixen de refugi i de zona d’alimentació per a molts animals. Hi destaquen sobretot els ocells, amb comunitats d’espècies que no es troben enlloc més de Catalunya, per la qual cosa els secans s’han considerat zones d’especial protecció per a les aus.
Els ocells són els més agraïts de veure, qualsevol persona amb uns prismàtics els pot observar, però podríem parlar també de la gran quantitat de plantes que hi ha adaptades a aquest ambient extrem amb molta calor a l’estiu i poques pluges, com nombrosos tipus d’orquídies. O la diversitat d’insectes, com ara el curiós i amenaçat llagost pedra, que només s’ha localitzat a la timoneda d’Alfés, o espècies d’aranyes de mida gran, com les taràntules.
OCELLS EN PERILL D’EXTINCIÓ
Als secans de Lleida hi ha divuit espècies d’ocells protegits. Un xifra molt alta si es compara amb altres espais naturals –al parc català amb més protecció, Aigüestortes, en són vuit–. La ganga, a la foto, és un dels més emblemàtics i només es troba de manera estable a Mas de Melons. S’assembla a un colom de mida petita, amb colors molt críptics que l’ajuden a passar desapercebut. És molt terrestre i en lloc de covar els ous per donar-los calor, fa el niu i terra i els proporciona ombra. La intensificació agrícola, que fa que hi hagi menys zones amb herbes i arbustos naturals, i la reducció d’erms i guarets, així com el llaurat de rostolls en època de cria, són les seves principals amenaces. Mantenir els secans també és imprescindible per assegurar la presència d’altres ocells com el torlit, la calàndria, la xurra, la trenca, el gaig blau, l’esparver cendrós i el xoriguer petit.
LA TIMONEDA
La reserva de Mas de Melons també inclou la timoneda d’Alfés, un gran erm de més de 100 hectàrees cobert amb vegetació baixa que antigament havia estat un aeròdrom militar. En aquest espai s’han identificat més de 300 espècies vegetals, algunes de rares i endèmiques, i és l’únic lloc de Catalunya on es pot trobar l’alosa becuda, un ocellet molt petit i tímid que s’havia arribat a extingir i que sortosament s’ha pogut recuperar amb algunes parelles que crien.
