El pulmó metropolità

Amb més de 5 mili­ons de visi­tants anu­als, del parc natu­ral de la serra de Coll­se­rola és molt més que la mun­ta­nya del Tibi­dabo. Es tracta d’una illa de natura envol­tada i tan­cada gai­rebé hermètica­ment per infra­es­truc­tu­res, indústries i nuclis urbans. Tot i ser un espai de gran importància ecològica, pro­duc­tiva i social, no va asso­lir la cate­go­ria de parc natu­ral fins al 2010, i pot­ser per això encara hi ha una part dels visi­tants que no són cons­ci­ents que no es tracta d’un parc urbà, sinó d’un parc natu­ral que mereix el mateix res­pecte que altres espais pro­te­gits que es tro­ben més lluny de la gran metròpoli bar­ce­lo­nina. “Molta gent con­ti­nua pen­sant que Coll­se­rola és només un parc d’esbarjo, i d’aquí ve el con­flicte. Des del des­con­fi­na­ment, la satu­ració ha anat a pit­jor. Aquesta pro­blemàtica s’està donant ara en altres parcs natu­rals, però nosal­tres ja veníem d’una freqüentació molt alta“, explica Joan Vilamú, cap de ser­vei de medi natu­ral i ter­ri­tori del parc. En els dar­rers mesos, han aug­men­tat els pro­ble­mes, des d’abo­ca­ments de runes i dei­xa­lles fins a bote­llons, pas­sant per altres con­duc­tes incíviques, algu­nes tan nor­ma­lit­za­des com por­tar el gos des­lli­gat o anar en bici­cleta a tota velo­ci­tat per cor­ri­ols on no és permès. “Són una sèrie d’usos que no toquen en un parc natu­ral, estem satu­rats, i ni els ser­veis de neteja ni els de vigilància donen l’abast”, explica Vilamú. Tot i això, recorda que afor­tu­na­da­ment no tots els visi­tants es com­por­ten d’aquesta manera. “Són un per­cen­tatge petit, però poden fer molt de mal als pro­ces­sos natu­rals i antro­pològics del parc”, afe­geix.

Coll­se­rola té una gran importància com a pulmó verd de la metròpoli. Els seus bos­cos alli­be­ren oxi­gen i fixen el diòxid de car­boni, aju­den a fil­trar les partícules de pols i amor­tei­xen el soroll. També con­tri­bu­ei­xen a dis­si­par la calor i la con­ta­mi­nació produïda per l’acti­vi­tat humana. Pro­te­gei­xen el sòl de l’erosió, evi­tant inun­da­ci­ons, i regu­len els cicles hidrològics, puri­fi­cant l’aigua. Per tant, la seva existència millora les con­di­ci­ons de vida dels habi­tants de les zones urba­nes. De tota manera, la massa fores­tal –for­mada bàsica­ment per alzi­nars, pine­des i bos­cos de ribera– és només una part de la bio­di­ver­si­tat del parc, que també inclou màquies, mato­llars, prats i con­reus, amb un domini clara­ment medi­ter­rani. Final­ment, el parc és una zona pri­vi­le­gi­ada per a l’edu­cació ambi­en­tal, amb un cen­tre a Cer­da­nyola –Can Coll–, que s’hi dedica des dels anys noranta.