01. Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Més enllà del silenci
Paradís natural, tranquil·litat, un paisatge de postal, un territori verge... Al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici tot això és cert excepte l’últim adjectiu: aquest indret remot dels Pirineus ha tingut presència humana des de fa milers d’anys. En l’imaginari col·lectiu, el parc és natura pura en contraposició als entorns humanitzats, i pensem que la petjada de la història comença exclusivament amb les extraordinàries mostres d’art romànic de les valls properes. Certament, la Vall de Boí conté un dels conjunts monumentals d’art romànic més importants d’Europa, que tot just fa vint anys va ser declarat patrimoni de la humanitat. Però Aigüestortes té molta, moltíssima més història. Fa 10.000 anys ja hi havia grups de caçadors que vivien a les muntanyes per sobre dels 2.300 m, i del neolític s’han trobat restes a les balmes i als abrics on els pastors buscaven refugi. A tot aquest llegat cultural –amb una cinquantena d’assentaments localitzats–, s’hi ha d’afegir un fantàstic catàleg natural ple de biodiversitat. Aigüestortes es va convertir en Parc Nacional el 1955, després que Franco hi fes una estada. Llavors, la protecció implicava unes 10.000 hectàrees que després han anat augmentat fins a les 41.000 actuals d’espai protegit (per poder-ho comparar, una mica més gran que la comarca del Maresme).
D’aquesta extensió, prop de 14.000 hectàrees corresponen estrictament al parc nacional, dividit en dos sectors diferenciats: Aigüestortes, a l’Alta Ribagorça, accessible des de la vall de Boí; i Sant Maurici, al Pallars Sobirà, que té la seva entrada per la vall d’Espot. La resta és la zona perifèrica, que inclou també part de les comarques de la Val d’Aran i del Pallars Jussà i que permet mitigar els impactes exteriors.
Cada any el visiten més de mig milió de persones que es deixen atrapar pels seus paisatges extraordinaris, una escenografia de muntanyes majestuoses i valls on l’aigua té una presència primordial, amb rius, estanys, cascades i més de 200 llacs de muntanya. “Tanta concentració d’estanys no hi és en cap altre lloc del Pirineu, ni pràcticament enlloc. I això li dona un caràcter molt peculiar”, explica Mercè Aniz, la directora del parc.
El canvi climàtic, una amenaça
La riquesa d’Aigüestortes es pot gaudir en passejades tranquil·les o en rutes de muntanya, com la Carros de Foc, que uneix els nou refugis del parc. La diferència d’alçades fa que hi hagi una gran diversitat d’animals i plantes. El marcòlic groc, a la foto, és una flor alpina que necessita humitat i que, com altres espècies, es pot veure amenaçada pel canvi climàtic. “L’augment de temperatura ens porta espècies invasores i també estem veient canvis en el cicle de l’aigua”, lamenta Aniz.
Trencalòs
Considerat en perill d’extinció, aquest carronyaire –que trenca ossos llançant-los des de gran alçada per poder-ne menjar la medul·la– és una de les aus més espectaculars que es veuen als cels del parc, juntament amb el voltor i l’àguila daurada. Altres ocells com la perdiu blanca, el gall fer i el mussol pirinenc també hi són presents. Pel que fa a mamífers, destaquen l’isard, el cabirol, el senglar i la marmota.
