SÈRIE
TRESORS NATURALS
Tresors naturals
La República comença una sèrie de vint capítols sobre els espais protegits més importants del país. Un destacat patrimoni natural i cultural que cal conèixer per poder posar en valor
Catalunya és un territori privilegiat pel que fa a patrimoni natural. En un país de poc més de 30.000 km² hi ha més de 700 hàbitats naturals o seminaturals, que són el resultat d’allò que la natura fa en funció dels diferents tipus de sòl, la seva orientació, altitud o distància respecte al mar. Aquestes diferències han generat un mosaic de gran diversitat ecològica que és també una mostra dels paisatges europeus a petita escala. Des dels boscos i prats alpins del Pirineu fins a les dunes del litoral mediterrani, passant per fagedes, aiguamolls, màquies, avetoses..., i sense oblidar els cursos fluvials o els hàbitats marins. La riquesa que tenim a l’abast ha de ser protegida i conservada.
un 32% del territori, protegit
En aquests moments, a Catalunya hi ha un 32% del territori que està sota algun tipus de protecció (espais del PEIN, de la Xarxa Natura 2000 i espais naturals de protecció especial). El grau de conservació més alt el tenen l’únic Parc Nacional (Aigüestortes) i els diferents parcs naturals que s’han anat creant des dels anys vuitanta. La República comença aquesta setmana una sèrie de vint reportatges en què repassarem aquests tresors del país, indrets de gran interès biològic i geològic però també de gran bellesa paisatgística, que ens demostren que a casa nostra tenim un magnífic territori per descobrir.
Són espais pels quals s’ha de continuar vetllant –des de la conservació fins a la restauració o l’ús sostenible–, perquè no estan exempts d’amenaces. La principal és la pressió humana i tot el que comporta. Els estudis científics demostren, per exemple, que Catalunya va perdre biodiversitat, amb una disminució del 22% de les poblacions de 258 espècies de vertebrats i invertebrats en el període 2002-2016. Els hàbitats agraris, d’aigua dolça i litorals són els que pateixen més regressió, com a conseqüència directa de l’activitat humana. La recentment aprovada Agència de la Natura ha de servir per millorar la gestió de tot aquest patrimoni natural, fent compatible la seva cura amb el desenvolupament econòmic del territori. Es tracta d’una tasca complexa i que genera molt de debat. De fet, ha costat unes quantes legislatures poder aprovar finalment la llei que ha de posar ordre a aquesta qüestió.
L’Agència, un cop es desenvolupi, ha de ser un instrument més àgil i amb més recursos –com els derivats de l’impost al CO2– que permeti incidir amb més contundència en la protecció del medi natural, una tasca que històricament s’ha vist afectada per l’infrafinaçament i la poca capacitat d’actuació. El repte s’ho mereix: dels 741 hàbitats diferents que hi ha a Catalunya, 94 estan considerats d’interès comunitari per la Unió Europea, ja sigui perquè estan amenaçats, perquè tenen una distribució reduïda o perquè són especialment representatius. La biodiversitat catalana es tradueix en més de 400 espècies d’animals vertebrats, més de 10.000 espècies d’animals invertebrats i més de 4.000 plantes vasculars. En concret, Catalunya té dotze vegades més hàbitats d’interès comunitari per unitat de superfície que el conjunt d’Espanya, sis vegades més que Itàlia, tres vegades més que Portugal, tretze vegades més que França, catorze més que Suècia i la Gran Bretanya i quinze més que Alemanya. La sèrie sobre els espais protegits que comencem aquesta setmana ens aproparà a aquests indrets privilegiats on es conserven espècies rares i amenaçades, i on també es pot gaudir de paisatges irrepetibles, resumint per als lectors els seus principals atractius. Serà un passeig per un patrimoni natural que tenim a prop, ara que la crisi sanitària del coronavirus ens ha portat a qüestionar-nos en quin model de societat volem viure. Ja fa temps que els experts estan avisant que la salut humana depèn, en gran part, del bon estat dels sistemes naturals. No és exagerat dir que la base per evitar futures pandèmies depèn, entre altres mesures, de reduir la destrucció i la sobreexplotació dels sistemes naturals.
