12. Sant Llorenç del Munt i l’Obac
Les roques majestuoses
Monòlits i cingleres que desafien el cel són els trets distintius de la geologia d’aquest parc, format per dues cadenes muntanyoses de la serralada prelitoral catalana. Aquest dues carenes principals –Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac– estan unides transversalment al coll d’Estenalles, i els cims més alts són la Mola (1.103 m), on s’aixeca el monestir romànic de Sant Llorenç que dona nom al massís, i el Montcau (1.056 m). El paisatge és pedregós i els tons rogencs de les roques –erosionades pels elements fins a aconseguir perfils estranys i captivadors– contrasten amb el verd de pinedes i alzinars. El parc, que està gestionat per la Diputació de Barcelona, té un gran interès ecològic, geològic, patrimonial i paisatgístic. A més, és fàcil de visitar, ja que és possible arribar en transport públic des de Terrassa fins al centre d’informació que hi ha al coll d’Estenalles. “És important ressaltar-ho per evitar concentracions massives de cotxes particulars en aquests indrets tan concorreguts”, expliquen fonts del parc. Potenciar el transport públic és lògic tenint en compte que des del parc s’estan fent esforços per oferir més serveis sostenibles, en paral·lel a l’augment de l’oferta d’equipaments pedagògics, de lleure i d’hostaleria i restauració. Així, una vintena d’empreses de la zona estan acreditades amb la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS), un reconeixement europeu que garanteix un ús turístic compatible amb la conservació del medi natural. En aquestes dues serralades hi ha una gran diversitat d’ambients ecològics que permet la presència de moltes espècies pròpies, tant de les regions mediterrànies com centreeuropees. Una mostra dels animals vertebrats més representatius són la salamandra, la serp verda, el gaig, el pit-roig, el senglar, el cabirol, el gat mesquer i diversos rapinyaires. També tenen un gran interès els ratpenats que viuen en coves i avencs. Pel que fa al patrimoni històric, la presència humana al massís de Sant Llorenç del Munt es remunta a la prehistòria, amb una gran quantitat de jaciments trobats en coves i abrics naturals. De tota manera, l’empremta més important es va produir en l’alta edat mitjana, amb les esglésies romàniques i, molt especialment, el monestir que hi ha al cim de la Mola, un edifici que va ser consagrat al segle XI i que ha estat declarat bé cultural d’interès nacional. Actualment acull un punt d’informació.
Formes capricioses a la cova de Mura
La cova de Mura és una de les més boniques i amb més anomenada que hi ha al parc. Es tracta d’una cavitat natural formada per una galeria principal d’uns 180 m de fondària, que s’ha adequat per poder ser visitada amb guia. Com la majoria de les coves, balmes i avencs del massís, es va formar durant milions d’anys per l’erosió causada per l’aigua en la roca, i s’hi poden veure formacions curioses, com estalagmites i dipòsits de cristalls d’aragonita. Aquest tipus de cristal·lització comença com un borrissol molt fi i blanc i acaba fent agulletes de fins a uns 2 mm de gruix. A la cova també hi ha ratpenats que troben protecció i crien, i s’hi han trobat restes arqueològiques que mostren que s’hi van fer enterraments humans col·lectius durant l’edat del bronze.
PEDRA SECA
Entre Talamanca, Mura i el Pont de Vilomara i Rocafort hi ha tretze conjunts de tines a peu de vinya, unes construccions de pedra seca testimoni de l’activitat vitivinícola que va tenir lloc al Bages en el segle XIX, estroncada per la fil·loxera. La major part es troben a les valls del Montcau i permetien que la collita de raïm no es perdés en el trasllat cap als nuclis de població. S’han recuperat després d’haver passat dècades abandonades i es poden visitar.
