El refugi dels ocells

Jun­ta­ment amb el delta de l’Ebre, els Aigua­molls de l’Empordà, a la badia de Roses, són una de les prin­ci­pals zones humi­des de Cata­lu­nya, un espai de gran valor ecològic on fan niu més de vui­tanta espècies d’ocells i que també és una àrea de des­cans impres­cin­di­ble per a aque­lles aus migratòries que hi tro­ben refugi en els seus des­plaçaments anu­als entre el con­ti­nent africà i el cen­tre d’Europa. “El parc és molt a prop dels Piri­neus. Ima­gi­nem que ens diri­gim cap al nord, hem de tra­ves­sar les mun­ta­nyes i ens tro­bem vents de tra­mun­tana de cara. És impor­tant un lloc com els Aigua­molls perquè els ocells puguin repo­sar i tro­bar ali­ment abans d’aquest llarg viatge”, explica Ser­gio Romero de Tejada, direc­tor del parc. No és estrany, doncs, que entre les aus que hi nien i les que hi pas­sen s’hagin citat 329 espècies dife­rents. Un veri­ta­ble paradís per als ornitòlegs, espe­ci­al­ment a la pri­ma­vera i a la tar­dor, quan hi ha més aus de pas. Un lloc idíl·lic també per als amants de les pas­se­ja­des tran­quil·les, on la terra i el mar s’abra­cen mútua­ment donant lloc a una gran bellesa pai­satgística i també a eco­sis­te­mes molt com­ple­xos i vari­a­bles. Aquesta plana for­mada al final dels cur­sos de la Muga i el Fluvià està gai­rebé al nivell del mar, amb zones que s’inun­den, s’asse­quen o es tro­ben en situ­ació intermèdia, de vega­des amb aigües dol­ces, sala­bro­ses o lleu­ge­ra­ment sala­des. Tanta diver­si­tat per­met molts hàbitats dife­rents. “Un espai molt espe­cial del parc són les clo­ses, amb uns usos que venen de molt antic. Es tracta de prats inun­da­bles molt resis­tents a la sali­ni­tat, que s’ano­me­nen clo­ses perquè estan tan­cats per arbres. S’inun­den dos o tres cops a l’any i després es des­se­quen. Hi creix herba molt diversa, gramínies i lle­gu­mi­no­ses i això fa que hi hagi molts insec­tes. La inter­fase entre aques­tes zones arbra­des i les de prats té molt d’interès ecològic”, explica Romero de Tejada. El parc natu­ral està for­mat per dos polígons sepa­rats per la urba­nit­zació d’Empu­ri­a­brava. Al polígon del nord hi ha la reserva inte­gral dels Estanys, una zona d’inte­rior on pre­do­mi­nen les lla­cu­nes i els estanys d’aigua dolça, com el de Vilaüt. Hi ha grans exten­si­ons de canyis­sars, bal­ques i prats inun­da­bles. Al polígon del sud, hi ha la reserva inte­gral de les Llau­nes, que és el nom amb què es conei­xen les lla­cu­nes lito­rals que es tro­ben dar­rere de la platja i les dunes. Aquí hi ha poca apor­tació d’aigua dolça i la vege­tació que les envolta està adap­tada a la sali­ni­tat. Final­ment, enmig del riu Fluvià i a dos quilòmetres de la desem­bo­ca­dura hi ha la reserva de l’illa de Cara­many, amb un dels bos­cos de ribera més exten­sos, ben estruc­tu­rats i con­ser­vats de tot el lito­ral català.